Un inventari del silenci (música en clickar el títol)

En la nostra infantesa i joventut –em refereixo a la meva i dels meus germans–, hi hagué uns fenòmens lingüístics que sovint ens induïen a errors. Tot això pel forani s’ha de contextualitzar, sinó no hi trobarà d’antuvi cap sentit ni cap mena de transcendència (que evidentment tampoc no en té gens ni mica).

De nanos, els pares sovint ens duien a visitar als “normativament” parlant oncles-avis. Familiarment i entre nosaltres, tan sols és el tio Josep i el tio Pere. Era l’estona de fer visita, fer-la petar i com a criatures que érem, seure, callar i escoltar. A cal tio Pere potser hi havia més màniga ampla. Podies sortir al jardí a trobar les tortugues Cleo i Patra, podies fer servir els graons de l’escala com a tobogan o senzillament la Lola, la dona de servei de tota la vida et podia preparar un berenar a la cuina mentre t’explicava alguna cosa fent voltar els ulls en cercles i dient-te paraules en portuguès. Menuda i rodoneta tota ella, però divertida i entretinguda per a la canalla.

A cal tio Josep, al Mas, depenia de la temporada en què ens trobéssim. En bon temps, a voltar per l’era, als camps. Enfilar-se pel paller, veure el bestiar i deixar de ser per certes estones una criatura de l’asfalt més gris. Ja entrats a l’hivern, s’acabava el voltar per fora i altre cop tocava seure, callar i escoltar. El tio Josep també havia tingut servei. Molts anys seguits li cuidava i administrava la llar una altra Lola. En aquest cas la Lola de La Pera,

La Lola de La Pera també era rodoneta, pròpiament dit, rodona, grossa, com grossa era la seva bonhomia i manera simple de fer –que no pas ximple. D’aquella mena de persones tocades per la cultura popular de la vida, d’una sensatesa primigènia –que no primitiva. Treballadora infatigable, al seu aire, tot s’ha de dir, i cuinera excel·lent. Aquells que vàrem tenir el gaudi de tastar els seus platillos tenim el convenciment (dit de broma) que deuria dictar fil per randa el llibre “El que hem menjat”.

Així doncs, fet aquest preàmbul per contextualitzar els fets, els errors de la nostra joventut venien donats per la pronúncia dels vocables Pera o Pere. Fruit d’això, de vegades s’havia de matisar amb “La Lola de la Pera” o “La Lola del tio Pere”.

Un cop el tio Josep i el tio Pere van morir, tan sols amb un mes de diferència, i ja entrats més en l’edat preadolescent, vaig poder copsar la mesura, la importància i la dimensió d’ambdós personatges. El ressò i moviment generat en l’enterrament del primer i l’afecte mostrat per tothom en el cas del segon em van confirmar que havien fet un tàndem ben engranat. Dins de la família tenim el convenciment que en Pere va morir de tristor en perdre el germà i amic de tota la vida.

Malgrat la seva desaparició, els tios ens deixaren el llegat d’ambdues Loles. Ja no només quedaven vinculades afectivament a la família, sinó que a requesta nostra sempre venien a donar un cop de mà quan era necessari. Àpats diversos, cerimònies, festes, matances del porc, estades estiuenques o caps de setmana d’hivern. Primordialment, la Lola de la Pera era més donada a entregar-se en aquestes ocasions. La Lola del tio Pere era més baliga-balaga. Li agradava massa voltar pel poble i fer safareig. Res que passés al poble no li passava per alt per baixeta que ella fos: eren temps i dimensions diferents. Sabia els ets i uts de tothom. Fer-la venir era el noticiari desfermat.

Fer coincidir totes dues Loles en el mateix espai-temps no era pas impossible, però era com tenir dos galls al mateix corral. L’una, pencaire de mena –em refereixo a la Lola de La Pera– remenava plats i olles des de bona hora del matí. Una mena de cuina que ja no fa pels nostres temps. Cuina de feina metòdica a base de paciència i foc lent. L’altra, la Lola del tio Pere, es donava un aire d’importància infundat a ella mateixa. Ella, tanmateix, així es veia i així ho entenia. Com que s’ocupava de servir la taula, era prop dels senyors i dels convidats ocasionals. Això li donava una rellevància, un saber estar, en definitiva, una presència.

Eren personatges diferent amb un tret comú únic. Eren xerraires de mena. De vegades quasi era millor no donar-los-hi corda, si no el mecanisme es disparava per ell mateix i et podien tocar quarts de quinze. Una frase premonitòria del que s’apropava a continuació solia ser: “Ai senyora / senyoreta... no em faci parlar”. Evidentment era el presagi d’una llarga xerrameca poc o molt transcendent. Sovint les històries anaven agafant un cert cos i en algun punt àlgid s’aturava l’explicació. Un silenci corpori amb una mirada de fit a fit per concloure amb un “Vostè ja m’entén, oi?”. I el silenci s’estenia per tots els oients. Als més joves, és a dir, a nosaltres, la canalla adolescent que no en sabíem de la missa la meitat allò ens deixava en un estat de suspens i d’intriga. D’alguna manera intuíem que aquell silenci, aquell callar expressament, era tant o més important que tota la història precedent. Avui en dia alguna gent del món de la cultura, d’això en diuen “deixar el final obert, a la lliure interpretació de cadascú”. Fer partícip l’espectador, el lector, l’oient, etc. Però per uns innocents jovencells que tot just començàvem a fer alguna petita passa pel camí de la vida això només suposava una intriga irresoluble.

Aquest tret característic i comú esdevingué per a nosaltres l’anomenat “silenci de les Loles”.

Tot això que he anat explicant fins ara no és tan llunyà en el temps. Posem de vint a vint-i-cinc anys enrere. Però déu n’hi do com ha evolucionat tot en aquest espai de temps. I no em refereixo tan sols a fets tecnològics i millores inqüestionables. No sóc dels que m’aferro al passat dient que qualsevol temps passat fou millor, ans al contrari. Globalment la humanitat està millor. Però haig de reconèixer que alguna cosa bona hem perdut pel camí. La condició humana s’ha sofisticat de tal manera que ja no sabem ben bé on estem, on anem ni què volem.

Segurament, temps ençà la gent sabia menys coses però les tenia per certes. Les coses eren d’una manera o no eren, ras, planer, senzill. Avui tot és tan sofisticat que volem o pretenem saber de tot, i si no ja sortiran experts en les nombrosíssimes matèries capaços d’opinar i guiar-nos en la nostra ignorància. Qui no ha sentit tertulians efímers dogmatitzant i assentant càtedra... Qui no s’ha sentit aclaparat per tota la informació que se’ns aboca al damunt –sigui certa o no... Qui no s’ha sentit ignorant en el suposat moment del coneixement global. És a dir, a més saber, a més sofisticació, més perduts ens podem sentir si no sabem garbellar el gra de la palla i passar-ho tot pel sedàs més fi que trobem.

Com explicava abans, les nostres Loles eren gent d’un altre temps, és a dir, tenien la seguretat del poc o molt que humilment sabessin i amb això conformaven unes vides plenes fins al final, sense recels, sense inseguretats.

En un temps no massa llunyà, he tractat directament o indirecta amb una branca de la nissaga de la Lola de La Pera. Fruit dels temps que corren, no diré com aquell: “que tan sols era un pagès tocat per la cultura”, però l’evolució i /o sofisticació va arribar a aquesta descendent a la qual faig referència. Ja no era simplement la Lola, sinó la Dolors. Dels seus innombrables “platillos” esmentats abans en van quedar tres o quatre. I de la xerrameca, segurament, excepte que, amb segons qui, si aquest ve a ser del rodal o del llogarret no en calen gaires, de paraules. Potser aquest era el cas entre la senyora Dolors i un servidor. Potser no ens havíem de dir gran cosa, o senzillament ja sabíem de què parlàvem sense mots.

Vet aquí que això em recorda el silenci de les antigues Loles. I ara que hom ha viscut una mica, no pas gaire més, creu entendre alguns silencis. Tant és així que la idea del silenci se’m presenta a crits el meu cervell quadriculat. On posar-lo? Com definir-lo sense errors? Per casualitats de la vida quan hom està capficat en alguna idea en concret sempre està més receptiu a tot el que faci referència a aquell capficament tenaç. Així doncs, sobtadament, em vaig trobar una matinada veient un programa on explicaven el silenci del llarg hivern de Finlàndia. Aquells experts viatgers, meteoròlegs, aventurers de Lapònia definint el silenci hivernal finès. Em vaig indignar com un colèric dut per la falta de rigor d’uns pretesos experts. Vaig concloure que de silenci només n’hi ha un en ell mateix.

Silenci per definició és l’absència de so. Tota la resta que hi vulguem afegir estarà lligat a les sensacions i / o emocions que aquesta absència de so ens provoqui.

Un cop definit el silenci, un cop viscut de petit i d’adolescent, el silenci de les Loles tan sols podria nombrar diferents sensacions i / o emocions degudes al silenci ubicats també en un espai-temps. D’aquesta manera em disposo a fer un inventari dels meus silencis particulars. Afortunadament, no vinc d’aquell silenci molt llarg que cantava Raimon. Altra cosa ben diferent, és que calli coses, guardi silenci a saber per quant de temps. Però seguint amb l’inventari m’agradaria fer-lo en ordre invers.

PRIMER

Silenci sepulcral

Recentment he tingut alguna vivència relacionada amb el cementiri de Llofriu. Crec que és important saber on volem anar a raure eternament en aquest vida tan volàtil que duem en general. No per desconegut –ans al contrari– per mi, aquest cementiri sempre ha tingut una significació especial. Vaig voler acostar-m’hi l’altre dia per certificar els records de la meva memòria envers aquest modest espai.

El cementiri està ubicat a llevant del barri de la Barceloneta. S’hi pot arribar còmodament per un camí ben asfaltat, que arriba fins al cementiri. A partir d’allà ja és un pedregar. Semblaria que volguessin que el darrer viatge el facis confortablement, sense sotracs. La forma del cementiri en ell mateix no és cap filigrana: un simple rectangle de trenta-una passes d’ample per setanta-una passes de llarg. Tot encerclat per un baix mur de rocalla vella, però precisament tallada fent unes parets extraordinàriament llises i pulcres. Aquesta pedra amb el sol del migdia dóna aquell color ocre tan nostre. Just a la porta abans d’entrar hi trobem una alzina surera de dimensions considerables. Un cop a dins, a banda i banda, hi ha dos xiprers un xic escarbotats.

Tot a dins és senzill i simple, no hi ha complicació afegida. Dos camins ascendents formant una creu llatina, una pila al mig amb una rovelladíssima creu de ferro, i els nínxols al voltant seguint el perímetre del rectangle. D’una alçada irrisòria pel que són avui les magnífiques ciutats dormitori de l’època del desarrollismo. El color blanc dels murs encalats per la banda interior donen la sensació de pulcritud adequada. Orientat de ponent a llevant, l’arc que descriu el sol sobretot en època estival creuaria per l’equador del cementiri omplint-lo tothora de lluminositat fulgurant. Hom es troba potser finalment, massa tard, en el lloc adequat on aprèn definitivament que menys és més.

Els estadants d’aquest humil lloc viuen definitivament en pau i harmonia, senzillament o bé perquè han trobat la pau eterna o altrament perquè han deixat d’emprenyar en vida.

SEGON

Silenci tens

Relacionat fins i tot amb l’anterior silenci sepulcral, el silenci tens l’he viscut en situacions desagradables com per exemple assistir a funerals, tanatoris, òbits... Els moments previs a donar el condol a la família, quin mal tràngol per hom, que no sap ni com ni de quina manera consolar els afectats! Senzillament, quina putada pels directament afectats. Tot se soluciona tirant de frases fetes: és llei de vida, etc, etc.

Aquests silencis tensos poden però jugar-nos males passades. Qui no s’ha imposat una disciplina i rigor en aquestes ocasions i tanmateix hem tingut temptacions o debilitats d’esclafir; dut segurament per la tensió del moment.

La mort hauria de ser menys seriosa i per descomptat menys trista. Però això ja són valoracions que s’escapen del meu modest abast.

TERCER

Silenci car

De vegades sentim a dir que s’ha de comprar el silenci d’algú que no interessa que se sàpiga quelcom i es fa servir la dita que diu: “Hom val més pel que calla que no pas pel que explica”. També relacionat amb això, hi ha la dita següent: “Hom és amo i senyor del seu silenci i esclau de les seves paraules”. Però en termes generals ja no tinc res prou important per callar com perquè se m’hagi de pagar un preu molt alt. Altra cosa és que calli per respecte, per no ofendre o senzillament per un anomenat silenci terapèutic.

És cert que en mi, la característica de xerraire no predomina gaire, per no dir gens. Hi ha dues menes de persones, les que parlen i les que escolten. Jo inclouria una tercera classificació petulant en ella mateixa, i que estaria formada per aquella gent que s’escolta mentre parla. La vanitat feta paraula. Així, d’alguna manera, fruit de l’educació o per obediència quan de criatura em deien que callés, vaig fer cas extrem i d’aquesta manera em vaig convertir en membre del grup de les persones que escolten. En aquest sentit, potser poca gent coneix la meva opinió, postura, envers la vida, envers les coses quotidianes i senzilles.

És l’inconvenient de passar desapercebut en moltes ocasions. Al final qui realment tingui interès ja em preguntarà. Ningú no pot endevinar què pensa o què necessita l’altre.

Però contràriament al que semblaria podria reunir minuts, hores i dies de xerrades inacabables o inacabades –és complicat de desxifrar en quin punt em trobo. Podria reunir totes aquestes xerrades i fer-ne llargues conferències. Em refereixo a quan no et pots permetre el luxe de callar; quan estàs estirat al divan. La relació preu-minut-silenci resulta una petita fortuna que poc o molt has d’amortitzar.

He viscut sessions on podria dir que han resultat cares en silenci, trencades per petites interjeccions com ehem... i... em deia vostè... Per acabar dient “ja continuarem el proper dia de visita”. O, per contra, quan parles i et porten la contrària on se suposa que t’han de confortar. I heus ací que allò de qui paga sempre té la raó no té pes específic ni validesa pròpia.

Fruit de la ruptura sentimental amb la meva parella d’aleshores (qui, de sobte, va descobrir l’amor en braços d’un altre home, tot i que en boca seva això no resultava senzill perquè no es podia lliurar al seu amor), desconeixia i preferia desconèixer a quina mena de lliurament es referia ella quan en parlava en aquests termes. Vostè ja m’entén... Tot això va alimentar diverses sessions de divan en les quals, davant la meva perplexitat, el doctor em va dir: “Les persones som ambivalents i per guanyar quelcom han de renunciar a quelcom, procés complicat”. Em vaig quedar literalment mut, i dins del meu cervell atònit em preguntava si el doctor m’estava escarnint. La reacció immediata hauria estat saltar-li al coll i escanyar-lo. Tractar amb suposats bojos és el que té. Seria plenament comprensible, serien riscos inherents a la professió. Però no, vaig respirar profundament i vaig contraargumentar, pel pur plaer de raonar i trobar sentit a les coses. Si la teva parella et deixa per ésser més feliç, quin patiment possible hi ha d’haver? És un contrasentit en si mateix. Evidentment el doctor i jo no ens posàvem d’acord en aquest punt tan delicat.

Posteriorment, en el passar dels dies, vaig anar rumiant el terme d’ambivalència. Primer li vaig treure el prefix ambi i vaig estudiar la part valència. Del meu record elemental de la química, vaig recuperar la memòria dels àtoms, els protons i els electrons, el nombre de valència negativa, algun ió amb valència desequilibrant que provocaven reaccions en cadena, etc. Vaig veure que allò traslladar al pla dels humans podia ser vàlid, el positiu-negatiu, reaccions i / o equilibris metaestàtics.

En segon terme, vaig analitzar el prefix ambi, propi d’ambigüitat. A partir d’aquí vaig copsar en mi un cert desencant en creure que de vegades tots i cadascun de nosaltres caiem en l’error segúent. Ens definim no en funció de premisses certes úniques i vàlides, sinó en funció de la contrapartida del contrari, que ens pot ajudar a posicionar-nos, no ho negaré, però a mi em sembla d’antuvi una definició feta a la contra, en negatiu. Cadascú tindrà el seu propi mètode: no jutjo quin pot ser més o menys efectiu. El resultat, com sempre, queda obert.

QUART

Silenci toc

Hi ha una expressió molt planera i popular que diu “anar a fer el toc”. Senzillament consisteix en reunir-se amb amics, coneguts i saludats en locals tals com el bar, la taverna, el casal, etc. Fer una copa o les que caiguin, engrescar-se una mica, xerrar, fer-la petar sense massa o cap pretensió d’arribar a conclusions certes. En si mateix, un entreteniment. Qui com jo sigui de les persones que escolten més que no parlen, de vegades es poden sentir aclaparades per tantes paraules llançades al buit. La remor, el brogit de tanta cridòria, potser et fa veure la situació com un mer espectador on les paraules divaguen, perden el propi sentit i es converteixen en una mena de pel·lícula muda on el tempo es ralenteix i acabes novament amb una sensació d’amuntegament de paraules que no et diuen res.

Malauradament, aquesta mateixa sensació es pot tenir sense haver d’estar reunit amb ningú en concret, ni pocs ni molts. Un mateix, en la seva solitud, en pot tenir ben bé prou. Qui no ha tingut en certes ocasions preguntes i respostes per cercar, a formular-se de manera reiterada i repetitiva. Quan les paraules en el propi cervell es desborden, ens saturen i de tanta fressa no sentim el que ens volen dir. És el silenci de l’enteniment, si és que d’aquest arriba a haver-n’hi alguna vegada. Per a mi aquesta és una similitud amb el silenci toc. En termes més acurats, Transtorn Obsessiu Compulsiu. En la mesura i la intensitat amb què es produeixi serà més llarg o més curt. Però com diuen les dones (diplomàticament): “la mida no importa”.

CINQUÈ

Silenci mar i muntanya

Les persones avesades al nostre petit entorn, l’Empordanet, coneixem prou bé el que es coneix per un bon platillo Atès que és una expressió localista i lingüística incorrecta en faré una breu explicació. S’entén per platillo una menja especialment suculenta no pas per la seva sofisticació sinó per tot el contrari; amb pocs ingredients treure’n el màxim partit fruit de la combinació adient i de l’elaboració precisa i adequada. Quants d’aquests platillos no hauria preparat la Lola de La Pera pel tio Josep?

Molts d’aquests platillos, com que són fruit d’un receptari antic, combinaven elements propis de temporada en el moment que tocava. Ara tot és extemporani i massa viatjat. Qui sap ara d’on ve el que menja? De quina època de l’any i / o hemisferi prové? L’evolució, com deia, ha fet millorar moltes coses, però quelcom s’ha perdut pel camí, ja no queda gaire gent del “morro fi”.

Alguns platillos són anomenats “mar i muntanya”. L’expressió ja ho diu tot. Combinació d’elements com ara els bolets, els cargols, la sèpia, els escamarlans, les mandonguilles, alguna peça de caça, el conill, els tudons, el colomí o el pollastre. Diferents combinacions possibles amb algun element propi de l’horta del temps.

A casa, val a dir que hi ha certa tradició de cuina, mèrit evidentment de la mestressa. Uns simples (i dic simples amb tot el respecte per l’elaborada tasca que suposa) calamars farcits ja foren prou per alimentar l’esperit. Però més encara si es pot arrissar el rínxol, què podem dir del plat estelar, pollastre amb “closca”, entenent per closca el que bonament cal entendre. És a dir pollastre amb llagosta. Val a dir, evidentment, que la matèria primera ha de ser coneguda, propera, de confiança. Un bon pollastre de granja, de cocció necessàriament lenta. Unes llagostes del nostre litoral, amb garantia de ser-ho. Algun contacte, algun vell pescador que et farà pagar a preu d’or el que molt antigament els fills de Calella deien: “un altre cop llagosta...”

Arribat el punt de tastar aquest platillo, indefectiblement els sentits que tots tenim es van reduint per deixar tan sols sensibles el sabor i l’olfacte. En fer el primer tast hom ja només pot aclucar els ulls per concentrar-se en assaborir el màxim de tonalitats, gustos, i sensacions que et poden transportar els esmentats ingredients. A l’oïda només se’t fa una mena de so celestial on sembles notar l’embat fort i viu de la natura. Per a tots els comensals, durant un moment s’ha fet el silenci –mar i muntanya.

Per tal d’aprofitar el binomi mar i muntanya i en funció del que he anat explicant anteriorment de l’ambivalència i dels contraris, aquests dos mar i muntanya ho són i molt. Sóc poc avesat a la muntanya, per no dir gens. Tanmateix, hi he tingut alguna brevíssima experiència. Quan expliques que fins als quaranta anys no has visitat mai el petit país dels Pirineus, t’escrutinen com a una rara avis. Fins ara no se m’hi havia perdut res, tret de satisfer es desitjos de l’estimada. em vaig sentir gratament atès i ben tractat. Hospitalitat màxima, ben menjat, ben dormit. Poca cosa més es pot demanar si no fos pel que anunciava dels contraris.

Tal fou el meu afany d’integració que no vaig refusar fer una excursió per la muntanya, uns llacs al cim d’unes muntanyes a tocar de França. Puc anticipar que les meves sensacions van ser contràries a les de la majoria de la gent. Fins i tot, van ser contràries als principis de la física elemental. La columna de mercuri de Torricelli, la definició de pressió atmosfèrica –d’altra banda, inqüestionables– funcionen en mi d’una forma inversament proporcional.

Havent fet prou camí de l’excursió, prou allunyats de tota civilització propera i a una certa alçada que no sabria precisar, vaig poder sentir en profunditat la sensació que em causà el silenci de la muntanya. Atès que només érem dues persones, suficients com per no fer fressa, vam poder escoltar atentament aquell silenci que no oblidaré mai. Es tracta, i parlo tan sols des del meu propi i humil punt de vista, d’un silenci ben diferent. Per a mi és un silenci somort, mancat de vida, extremadament pesant, granític, mormori. Que et cau al damunt de forma abassegadora, aclaparant. No sabria distingir entre claustrofòbia o agorafòbia. En tot cas he de dir que aquell silenci no deixa indiferent.

Com deia, són sensacions pròpies i particulars, mai en cap cas generalitzables ni molt menys. Però he de reconèixer que si de silencis físics o naturals es tracta, aquest n’és un que va aconseguir neguitejar-me.

Com anunciava, sota els principis de l’ambivalència i dels contraris, trobem l’oposat silenci del mar. val a dir que cal una certa predisposició prèvia per poder escoltar-lo. I sobretot es precisen condicions físiques, meteorològiques no només necessàries i suficients sinó imprescindibles. Primerament cal que sigui el que s’anomena “mar blanca”, és a dir, bonança absoluta, una bassa d’oli, sense cap mena de remor. Altres condicions molt recomanades serien navegació a vela, sense el martelleig constant del motor. Si hi afegim nocturnitat on la vista queda reduïda de tal manera que l’oïda tan sols es pot aguditzar. Llavors la percepció del silenci serà notòriament plena. Si la mar és blanca, l’absència de vent o la menor brisa possible és absoluta. Per tant, les veles cauen a plom. No en sentirem ni el més mínim flamejar. Es pot dir que tan sols flotem, restem immòbils. Si la teva tripulació és reduïda i prou experta no caldrà dir res. Esperar i sentir aquest silenci livià, eteri, ingràvid, que dóna una tranquil·litat atemporal, serena, absoluta.

Només es trencarà el silenci en algun moment determinat de la nit, quan entri un lleu terralet. De sobte el propi veler s’anirà orientant, podrem trimar lleugerament el drap issat de forma que mirant per la popa veurem l’inici d’una finíssima estela que planxa la mar blanca tenyida pel reflex de la lluna de plata.

Així doncs, els silencis mar i muntanya són diferents, oposats, contraris. El que tenen en comú és que no deixen indiferent a qui els viu.

SISÈ

Silenci il·lusionant

Com he comentat breument en algun altre escrit, no solc ésser una persona avesada a viatjar massa per aquests móns de Déu. Podria tornar a enumerar els motius o raons diverses que em postulen en aquest sentit, però crec que és més senzill i alhora concloent dir el següent: quan hom està i coneix el seu rodal i n’està convençut que ja és prou bo, quin sentit té seguir cercant altres coses? Tot i això no negaré la bondat i / o idoneïtat dels viatges, entenent-los com la predisposició d’observar i conèixer coses noves.

Així doncs, no he viatjat massa, però tot és relatiu. Si agafés llapis i paper ja podria apuntar certes destinacions diverses (mai exòtiques ni forassenyades, no ens passem...). Hi ha gent que té molta facilitat a creuar el mal anomenat charco o bassal. És a dir, l’Atlàntic. Per qualsevol excusa, per petita que sigui, és motiu suficient. Per a d’altres, hi ha motius de pes.

Jo tan sols he visitat en dues ocasions el continent nord-americà. Fa vora de deu anys una visita a Nova York i més recentment, fa dues setmanes, a Canadà. En tots dos casos he de dir que no et deixa gens indiferent. No sabria explicar concretament si en sentit positiu o més aviat negatiu.

Nova York senzillament s’ha de conèixer (molta pretensió), millor dit, s’ha de visitar. Basarda absoluta. La follia feta ciment. Un lloc on prens noció de les grans mesures, d’una altra mena d’escala de mesurar les coses. I on al capdavall et congratules i gratifiques d’algunes de les teves, nostres, petites coses.

Canadà és la gran expectació i la gran decepció. En aquesta ocasió diguem que la sort no va acompanyar gaire. Extraviar l’equipatge ja de per si és un mal inici de vacances. Tot i això es va fer front a la situació de la millor manera possible. Reclamacions infinites, recerca inútil i avituallament divers per atacar quinze dies de turisme local. Visitant la regió del Quebec pots copsar com i de quina manera les nostres petites misèries es transporten d’ací en allà d’igual magnitud però directament proporcional a l’extensió del país. No enraonar francès en aquelles contrades és ésser home mort. ¿Val la pena fer-li pagar a qualsevol persona nouvinguda els ismes nacionals o del tipus que siguin? Senzillament ho trobo fora de lloc. La impressió que en vaig treure fou, que podent ésser un gran país tenien una mentalitat petita. Això malauradament ens és molt comú i proper on cada cop més ens estem instal·lant en la mediocritat absoluta.

Tot i això hom hi dugué certa il·lusió per poder descobrit el que fos més allunyat de la quotidianitat de les nostres contrades. D’aquesta manera, els propòsits van ser visitar a estones la regió, veure certa natura desbordant que ací no tenim i veure com viuen la gent d’allí. Sobta molt que la idea de la natura preconcebuda que hom porta cap a allà, allí no la tenen tan valorada. Rius en part contaminats de mercuri, construccions de casetes idíl·liques de cartró-pedra, fauna i flora que per a nosaltres serien un tresor, per a ells són una pèrdua de temps o com a molt una explotació turística. Malauradament és com tot a la vida. Quan es té de tot i més a l’abast, en gran mesura les coses perden el seu valor intrínsec.

Malgrat això i l’opinió adversa dels amics del Quebec com a turistes a l’ús: visita a Tadoussac. Estuari del riu Sant Llorenç. Avistament de balenes; aquest era el programa... Poble petit, amb cert encant. Abocat als turistes de temporada. Tot programat en service packs per a grups. Per fi algun guia turístic que tenia la delicadesa de dir quatre paraules en anglès. Entenc que com a tot arreu el negoci és el negoci.

L’excursió consisteix en agafar una embarcació gomonàutica semirígida i anar a cercar balenes que solen estar a uns 50 minuts de travessia. Això depenent d’on es trobi en aquell moment la placa de krill. Les indicacions del guia un cop tothom s’ha vestit adequadament a l’estil de capitán pescanova i du l’armilla salvavides, són les següents: no alçar-se del seient, silenci absolut per no espantar les balenes i no abocar-se cap a cap banda de l’embarcació per no caure en unes aigües prou fredes com per patir una hipotèrmia tot i estar a l’estiu. D’aquesta manera tothom calla seriosament entenent que la cosa no és de broma.

Tot i l’expectació i la certa temença davant el que pot ser la mole d’aquests mamífers gegantins enfront d’una petita semirígida, es produeix un silenci il·lusionant. La il·lusió feta silenci. El silenci que vol contemplar els lloms, cues, respiracions d’aquests vells bells animals. Un silenci que es treballa amb la vista. La majoria binocles en mà miren a dreta i esquerra, miren arreu dels 360 graus al voltant fins que per fi apareix l’esperat. La il·lusió del moment fa que quasi es trenqui el silenci. Un crit somort, una exclamació muda del personal tan sols trencat pel click-click de les càmeres fotogràfiques (algunes nostàlgiques i fins i tot analògiques).

Quin nedar reposat d’aquestes bèsties gegants. Quina magnificència absoluta de pau juràssica. Bèstia descomunal i alhora indefensa. Així doncs el trofeu fou nostre. Durant un temps, el trofeu fet fotografia de gran format, va ser exposat àmpliament a la sala d’estar de casa. Però només durant un temps.

SETÈ

Silenci binocular

Com deia just anteriorment, hi ha una mena de silencis que es treballen amb la vista o, més ben dit, amb la mirada. Fa temps, un programa de televisió de prou anomenada demanava imatges que evoquessin silenci. Aquest fet em va fer pensar en els cinc sentits dels éssers humans. Així doncs, segons el meu modest entendre i segons la sensació que tinc, és que tan sols la mirada no destorba el silenci. Per extrapolació a aquest raonament, quantes coses hauríem de callar amb el sobreentès que amb una mirada ja està tot dit! En cas d’assolir aquest grau elevat de comunicació podríem entendre que estem en un estadi superior, en què la complicitat esdevé silenci i el silenci esdevé complicitat.

Malauradament, però, sovint solem confondre alguns d’aquests silencis amb complicitats equívoques. I l’equivocació fonamental és que, per callar, per restar en silenci, prèviament s’ha d’haver trencat tota mena d’incomunicació. Novament els contraris, cal donar i fer molt per arribar a un grau més enllà. Arribar, per tant, a la senzillesa i la simplicitat aparent del silenci resulta ser una gran tasca a realitzar. Mai no podré estar més d’acord amb la sentència que diu: “El silenci s’ha de treballar”.

VUITÈ

Silenci del comiat

Qui de nosaltres no ha vist fins a la repetició exhausta imatges de comiats? Pel·lícules de diumenge a la tarda en les quals hi ha una tendència a l’ensucrat excessiu i gairebé diabètic. En ocasions apareixen músiques, violins, arpes celestials i tota mena de refinaments. Però res més lluny de la crua realitat. El comiat sol esdevenir silenci. A voltes curt, d’altres llarg i/o definitiu.

Qui més qui menys, tots i cadascun de nosaltres ens hem acomiadat. Transcric les sensacions que vaig anotar en aquella ocasió: “Una abraçada, dos batecs compassats, un únic respir comú. Uns ulls que es furguen en la mirada. Un gir de cent vuitanta graus, unes passes lentes que se’n van. Pensament latent: no oblidis que t’espero i no esperis que t’oblidi. Mot que no vols pronunciar, qui sap si no et farà plorar... Paraula breu, tan sols adéu”. Puc constatar que aquell dia els músics de guàrdia deurien fer vaga de braços caiguts. Ni una sola nota de violí. Vaig quedar allà palplantat i, contra tot pronòstic, el silenci-comiat esdevingué definitiu. Per detalls que donarien joc per escriure extensament, allò va ser la quadratura del cercle. I com a cercle, es va tancar in situ, en el mateix lloc on tot va començar. Peratallada, dolça amargor.

NOVÈ

Silenci Veritat

Arribats en aquest punt podríem dir que la prova del nou esdevé definitiva. Anomenem-lo, doncs, silenci-veritat. Sense cap mena de pretensió hom que no sap res de molt i molt de poc no pretén parlar ex cathedra ni afirmar sentències ni emetre judicis de valor. Arriba un punt on veus que tot o quasi tot és vague o difús. La certesa del blanc o negre es transforma amb el pas del temps en una àmplia gama de grisos. Per aquest motiu el més assenyat fora callar, restar en silenci. Deixar d’errar, senzillament. Però malauradament tots hem de conviure amb la paraula a la boca i l’oïda desperta. És per això que l’enrenou de la mentida destorba i fereix la veritat del silenci. Quan aquest destorb prové d’allà on menys ho esperes, la situació es complica exponencialment fins a l’infinit. És més, afegiré que quan indefectiblement descobreixes que allò que no t’han explicat és més important que el que has aconseguit sentir, nogensmenys fas un salt en el temps i recordes aquell silenci de les Loles del principi d’aquest relat. Però, és clar: llavors érem criatures, i l’aura de misteri era atractiva i temptadora. Avui en dia allò queda molt lluny i hem après algunes petites coses tals com que la veritat és única i irrefutable. Altra cosa és com la visqui o interpreti cadascú de nosaltres.

Potser algú faria proclames exaltades del tipus “al loro”, etc, etc. Jo tan sols he après que el silenci de la veritat és el clam grotesc de la mentida. Sense res més a dir, potser millor que calli i resti en silenci.

Calella – Estiu 2.010

“En agraïment sentidament profund a Maria Moral, qui durant tant de temps lluita contra el meu silenci trist i molt llarg”.