LA FÓRMULA

A tu, que et vaig conèixer massa tard . .


 

Després de passar per secretaria, segueix les indicacions que li han marcat en el planell. Carrer D, parcel•la 67. Camina lentament, amb respecte per l’entorn. A les mans hi dur un ram de flors i un bloc de notes. La verdor de la gespa, els arbres del voltant, res que s’assembli als atapeïts cementiris de casa nostra. Arriba a lloc, a terra una petita làpida gravada. Hannelore Puff 1.915 – 1.995. Prem fort el bloc de notes i mentalment refà la història que l’ha dut a agafar tres avions, creuar l’Atlàntic i arribar aquest cementiri de Pittsburgh, Pensilvània.



Deu setmanes abans:



Arriba al Jardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonès i busca una taula lliure per asseure’s. La seva intenció és refer-se de les sensacions que ha tingut en sortir del frenopàtic. Per bé que ell sempre ha pensat que està una mica boig, i en broma diu que l’haurien de tancar, mai no s’hauria pogut imaginar que el seu amic Albert ingressaria per temptativa de suïcidi. No pot copsar cap motiu prou greu perquè l’Albert actués així. Tret de la pura desesperació. No té prou elements de judici per fer-se una composició de lloc del desafortunat succés de l’Albert. Sempre l’havia tingut per un dels amics més ferms i segurs. I vet aquí que no era tal com semblava. Tampoc no pretén jutjar-lo. En sortir del frenopàtic li ha quedat el dubte, neguit en certa manera, si cap de nosaltres es pot arribar a suïcidar.

Deixa passar lentament la tarda, allarga el tallat descafeïnat tant com pot. Fa el badoc, mira la gent del seu voltant. Prova de relaxar-se. Com sol ser habitual, en dur-li la nota, el cambrer el pren per estranger. La seva fesomia no ajuda a prendre’l per nadiu. Quan ha pagat el compte encara li sobra temps i aprofita per tornar caminant a casa seva. Fa un capvespre agradable. Puja Rambla Catalunya amunt. Durant el trajecte, més calmat que abans, medita si una decisió com la de l’Albert no ve donada per la por de perdre un passat o la d’afrontar un futur.

Entra per la porteria de la finca on viu. Mecànicament es busca en el panell de bústies. Es troba ràpidament. Jörg Klein – 2ºA. Recull la correspondència i puja a casa. Un pis, heretat de la família. Com viu sol, té part del pis sense fer-ne ús. Per aquest motiu té una habitació plena de caixes, rampoines i desferres diverses que la família havia anat acumulant. L’espai vital que Jörg ocupa és pulcre i ordenat. Però aquella habitació és un caos colossal. El que li fa nosa o mandra ho deixa de banda i mira cap a un altre costat. Però ha tornat de l’Ateneu amb la determinació d’endreçar el passat. Deixar anar llast i fer espai perquè entrin coses noves en el futur. Demà mateix començarà la tasca.



Jörg pressuposa que endreçar no hauria de ser una tasca tan complicada. D’antuvi seria tan senzill com llençar les coses sense miraments, escrúpols ni remordiments. Però amb el pas dels anys l’habitació ha anat acumulant el bagatge familiar de diverses generacions. Per l’educació rebuda, llençar res mai no està ben vist. Ja no li troba cap sentit custodiar el llegat familiar si darrere seu no hi ha ningú que el rellevi d’aquesta imposició.

Tot i l’aparent caos que sembla regnar en aquell espai volgudament abandonat, troba que hi ha un cert desordre controlat. Roba, estris, llibres, efectes personals. La intenció és fer-ne via, cau i net. Però Jörg no pot deixar de revisar les coses abans de llençar-les definitivament. Així és com s’atura en un llibre de comptes de l’avi Fritz. Ingressos i despeses. Per deformació professional no pot deixar-lo de banda. Prova de desxifrar-ne el balanç. Quines són les partides, periodicitats, imports, conceptes, etcètera. Res no se li fa estrany. Els conceptes són clars i evidents tret de les periòdiques sortides anotades amb un críptic H.P. Sortides que en els darrers anys es van incrementant considerablement. Per H.P. i en relació a la família tan sols sospita que es pugui tractar de Hannelore Puff, la germana de l’avi Fritz. Però de Hannelore en té un vague i feble record. Havia emigrat als Estats Units d’Amèrica i la relació familiar que Jörg recorda tan sols es resumia a visites esporàdiques espaiades en el temps. Jörg i germans eren canalla i els causava cert efecte quan venia de visita la tia-àvia d’Amèrica. Agafar avions, sobrevolar oceans, desfasament horari, tot allò era quelcom fora de la seva imaginació de curta volada.

Res no el fa pensar que gràcies a la troballa que farà, donarà la clau de volta del seu esbiaxat coneixement familiar. Entre el munt de coses que ha anat destriant, de sobte troba un bagul. Hi descobreix un anguniós llibre de propaganda del III-Reich Alemany i un feix de cartes lligades amb una cinta de seda de color verd. Amb barreja d’intriga i repulsió fulleja per sobre el llibre i se li fa l’estómac petit. Entre els fulls del llibre apareix una antiga taula d’elements periòdics. Jörg se la mira amb deteniment. Té la presumpta sensació que l’ordre dels elements és diferent del que ell mateix havia estudiat anys enrere. No li dóna més importància. Suposa que és fruit de la pròpia antiguitat. El pas del temps haurà fet que apareguin nous elements, que hagin variat l’ordre de les coses. Al capdavall pensa quants ordres establerts no han trontollat i canviat amb el pas del temps.

El contingut del bagul el deixa ben intrigat. Fa una ràpida associació esbojarrada d’idees on recorda l’avi Fritz escoltar Wagner en discos de vinil. Amb un calfred i tremolor a l’espinada tan sols desitja que, a diferència de les pel•lícules de Woody Allen, allò no provoquessin ganes d’envair Polònia. Té per segur que allí s’amaga algun secret o algun silenci degudament volgut. A partir d’aquest punt la determinació de Jörg passa per posar llum i veu al descobriment que ha fet. Començarà a llegir les cartes amb l’esperança de trobar alguna resposta a l’enigma que se li planteja.



Estimat Fritz Wiesbaden 5-octubre-1929

T’escric des d’una trista alegria continguda. En un garbuix de sentiments contraposats. Primer felicitar-te pel teu proper casament. Malauradament per les dates jo no podré venir. Ja han començat les classes de l’institut i ja saps que el nostre tutor, l’oncle Wilfred és molt estricte. La mort del nostre pare ens ha privat no tan sols del caliu d’una família normal sinó que ens ha imposat la tirania i el jou de l’oncle. Ni tan sols hem pogut créixer gaire junts. No sé qui dels dos ho ha tingut més complicat. Tu que has hagut d’aguantar la rigidesa de l’internat o bé jo que he de conviure amb la cursileria i estupidesa de les companyes de la refinadeta escola de modals i oficis per a senyoretes. No les suporto. Tu has fet bons amics. T’has pogut desfogar fent bretolades tot i el risc dels càstigs. Els únics espais de trobada han estat els nostres breus estius. Vacances escolars, temps de lleure. On provàvem de trencar la monòtona vida d’aquesta petita i provinciana ciutat balneària. Uns estius massa curts on amb prou feines es troba algun dia calorós per banyar-se al riu. Amb aquelles aigües afòtiques que sempre m’han fet por. Però els estius passen massa ràpid i novament torna el llarg i fosc hivern, sota la mirada inquisidora de l’oncle Wilfred. Per això comprenc que a la primera ocasió que vares tenir te n’allunyessis. Trobar una feina que servís per emigrar fou l’excusa perfecta. Tot i això mai no vaig comptar que fos una separació permanent. Tenia l’esperança que acabessis tornant. Però finalment resulta que et cases i t’instal•les definitivament. Me n’alegro molt per tu. Has de sentir-te lliure per fer el que vulguis. Fes el que bonament puguis. Per això t’agraeixo que aquest estiu t’hagis gastat part dels estalvis que havies fet pel casament. Convidar-me a passar uns dies a la Costa Brava, no deu ser precisament barat. He pogut conèixer la que serà la teva nova família. El teu nou entorn. Aquest món tan diferent del nostre, on es viu d’una forma improvisada i feréstega. Malauradament no he pogut integrar-me tant com hagués desitjat. La manca de l’idioma per comunicar-me m’ha impedit gaudir més plenament les situacions viscudes. Però me n’enduc les sensacions, com la peculiaritat de la gent, el seu esperit. La seva sorpresa en veure algú de fora, lluny dels cànons mediterranis. Una noia rossa rinxolada i d’ulls blaus sembla tenir gran recapte. Gràcies a l’enginy i imaginació d’aquests pescadors la comunicació ha estat un joc de criatures. Fer dibuixos en l’arena de la platja on hi estaven esteses les xarxes, les nances preparades i els llaguts avarats. Saber esperar el moment propici del dia per sortir a mar. Aprendre i comprendre que no tot pot ser programat ni calculat. On es depèn del caprici del vent per inflar les veles. Tenir la sort de fer una bona llevada a cada nança. No defallir en l’intent de tornar sans i estalvis a terra. No em deixà de sorprendre que majoritàriament els mariners no sabessin nedar. Que cada dia podia ser per a ells el darrer. Un malaurat accident com caure a l’aigua des del llagut i tot acabat. Tantes sensacions que em vaig endur del teu convit a la Costa Brava. El vent, la llum, la tibantor del blau del cel com una tela a punt d’esquinçar-se. El verd dels pins, la olor a mar i iode, la sal a la pell, el cant de les cigales sota el sol roent del pic del mig dia. Aquesta sensació de llibertat primitiva tan allunyada de la rigidesa que visc amb l’oncle Wilfred. Aquesta llum vostra que ho omple tot d’alegria, mentre aquí tot és fosc i d’una grisor aclaparadora. Gràcies a aquest petit tast de sensacions, fet en uns pocs dies, he pogut copsar les coses que t’envolten. Entenc i molt la teva decisió. És per això que no et puc retreure res. Si ho fes seria pel pur egoisme de tenir-te massa lluny de mi. Però arribarà un dia que jo també decidiré. Faré el salt cap allà on sigui. Em comunicaré amb la gent sense entrebancs ni dificultats i governaré el meu destí. Sí, ja sé que en llegir-me et deus fer un fart de riure. Sóc jove i idealista. Però què vols? Si no en sóc ara, quan sinó ?

Et desitjo el bo i millor,

La teva germaneta

Hannelore Klein.



Jörg es queda sorprès en llegir la primera carta del feix que ha trobat. Acte seguit es planteja les dades i fets familiars que ni tan sols coneixia. Per quin motiu no en tenia constància. Li hagués agradat tenir una germana petita que a diferència d’ell mateix tingués les coses tan clares. Desitjaria poder expressar a Hannelore les seves pròpies impressions. Voler comunicar-se amb els morts, d’antuvi li sembla un joc de bojos. Però com al capdavall creu que no fa mal a ningú s’ho pren com un exercici per posar ordre als fets familiars que desconeixia. Agafa un bloc de notes i s’adreça a la seva tia-àvia.



Benvolguda Hannelore, Barcelona 2-maig-2.013

Em prendràs per boig. De fet no ho descarto ni jo mateix. Uns surten del frenopàtic, jo tan sols vull evitar entrar-hi. És per això que sovint escric pensaments, procuro posar-hi ordre. Els deso i passat el temps recupero les anotacions. Estudio la meva pròpia evolució. He de reconèixer que sovint tinc la sensació de fer un pas endavant i dos enrere. Però malgrat tot segueixo caminant. Llegint la teva carta em poso en l’edat de la meva adolescència. Quin abisme entre tu i jo. Segurament la duresa de la vostra infància vos féu madurar abans. Tenir les coses clares quan abans millor sens dubte ajuda. Jo sempre he estat més calmat. Mesurant pros i contres. Calculant possibles inconvenients. Fer el que toca sense molestar ningú. La meva voluntat sempre en un segon pla.

Enveja em fa la teva relació amb l’avi Fritz. Tan estreta i profunda. L’absència del pare segur que deuria reforçar els vostres lligams. Tot i que també t’he de comentar que la presència del pare per ella mateixa no garanteix un caliu familiar de manera automàtica. Avui en dia amb els models heterogenis de família que es formen les variacions i fenòmens que es produeixen són infinits.

Descobrir aquestes cartes per a mi significa complementar les veritats o els silencis de la família. Poca cosa sé de tu. Per a nosaltres eres la germana de l’avi que venia esporàdicament de visita alguns estius. La teva parla ens feia gràcia. Un accent fortament marcat per tants anys de viure fora. Ens duies uns pocs regals. Poques setmanes després tornaves a marxar. Com a criatures que érem no ens plantejàvem ni d’on venies ni per què tornaves a marxar. Sí que notàvem que l’avi Fritz reia més, estava més alegre. Vos tancàveu al despatx de l’avi i no paràveu de xerrar. Amb l’edat més avançada vas deixar de venir i el meu record es va anar esvaint paulatinament. Si en sabia poc de tu, el silenci pràcticament ho va esborrar. Però ara sento la teva veu amb la força i determinació que et donava la joventut. La mateixa que em va mancar a mi per madurar amb fermesa.



Estimat Fritz Jena 1-abril-1945



Et poso unes ratlles amb l’angoixa i patiment de saber si mai rebràs aquesta carta. Fins i tot si ens tornarem a veure algun dia. Tan bon punt estigui en un lloc segur tindràs novament notícies meves. La situació és complicada. El meu marit, pobre Udo, és mort. Fa unes setmanes vaig rebre la comunicació des del front rus. Jo em trobo en aquest moment fugint de Berlín en bicicleta. Els russos no trigaran gaires setmanes a arribar. Esperem el pitjor per la ciutat. En Max, company de l’Udo, m’ha fet arribar les seves darreres cartes així com un llibre sobre el III-Reich i una taula d’elements periòdics. Les instruccions de l’Udo són clares: fuig de Berlin, fuig dels russos, entrega el llibre i la taula als aliats nord-americans. No entenc gaire bé res. Però tampoc no tinc gaire temps per pensar. Mentre pedalejo amb la bicicleta només tinc present el darrer dinar a casa els sogres. Dinàvem i de sobte vaig fer un crit d’esglai. Sense poder deixar de plorar vaig dir : sogres, s’acaba de morir l’Udo. No em cregueren. Em van intentar calmar, un licor d’herbes per refer-me. Però res. Jo ja ho sabia. Finalment el comunicat oficial ha arribat. D’ençà del dinar fins a rebre les cartes de l’Udo no he deixat de plorar. Però les seves instruccions no deixen cap dubte. He d’espavilar-me tota sola i fer-ne via. Abans de caure sota la ira dels russos val la pena provar de salvar la pell. El nostre món d’aparent bonança s’ha ensorrat com un castell de naips. No tinc gaires recursos. Duc un equipatge lleuger. Tot el que permet carregar la bicicleta és més aviat poca cosa. Roba d’abric, alguns diners, les joies que he pogut arreplegar i l’encàrrec de l’Udo. El viatge està resultant duríssim. La nostra primavera no deixa de ser una extensió de l’hivern. Sort que he fet parada i fonda a la masia de la família Schmidt. Aquests perfectes desconeguts m’han acollit generosament a casa seva. Uns dies per refer-me. Menjar calent i repòs em donaran les forces suficients per arribar a Heidelberg.

Miro enrere i res no em feia pensar que em trobaria en una situació similar. Aquests darreres anys havien estat tan idíl•lics i màgics que, ara, tot sembla un mal son. El meu matrimoni amb l’Udo fou la palanca de canvi de la meva vida provinciana a ca la mare i l’oncle Wilfred. Sense ell mai no hagués marxat a viure a Berlín. Un Berlín en ple apogeu. Sí, certament vàrem haver de fer algunes concessions. L’Udo, com a brillant científic i químic va ser ràpidament reclutat pel Reich. Per fer carrera i prosperar calia no posar-s’hi en contra. Altrament la cosa hagués estat ben diferent. Hem gaudit de diners i privilegis insospitats. Tot ens era donat sense esforç, escrúpols ni remordiments. Senzillament ho mereixíem.

Per la feina l’Udo va conèixer els alts comandaments. Els mateixos que varen destinar l’Udo i un reduït equip de científics en algun paratge desconegut a investigar. Arrel d’aquesta nova destinació les seves cartes van començar a minvar. Després d’un temps sense notícies, el pressentiment de la seva mort. Per acabar, el comunicat. Amb sort , maleïda sigui, potser seré declarada vídua de guerra i tindré dret a una pensió. Em pregunto com podré estar sense l’home que m’ha fet tan feliç els darrers anys. Qui m’ho ha donat tot sense estalviar-me cap caprici. Sense imposar-me cap obligació. Amb un tracte un punt paternal vaig trobar en Udo la calidesa que ens mancava a casa. Em feia la vida fàcil. Ell solucionava qualsevol petit problema que hi hagués. Fins i tot amb la seva nova destinació, deixà encarregat als sogres que vetllessin de mi. Ara he de decidir per mi sola. Afrontar tot el que em ve de nou , en un camí cap al més insospitat i desconegut. Tant de bo tot plegat acabi bé i et pugui donar bones notícies. De ser així, em moro de ganes de veure-us i poder acaronar el meu nou nebot, que tan sols conec en fotografies.

La teva germana Hannelore Puff



Benvolguda Hannelore Barcelona 13-maig-2013

Per dir-ho ras i curt. Estic flipant amb la teva història. Tantes coses que desconeixia i ara descobreixo. Friso per descobrir com vas fer per salvar la pell. Com et deuries haver de transformar d’un dia per l’altre. Passar de ser la nineta dels ulls de l’Udo a ser qui pren les regnes del seu destí i aprèn a decidir. Tot un viatge per fugir del passat i alhora afrontar un nou futur. Em comparo amb tu i hi veig tantes diferències per bé que similituds al mateix temps. Ara em fa pensar si la meva afició a la bici, on temps enrere feia llargues sortides, té quelcom d’herència familiar. Però les meves sortides no duien enlloc. Fas una volta i tornes al punt de partida. Un viatge sense destí final, on res et transforma la vida com en el teu cas. Tanmateix la teva transformació no crec que fos al final, sinó a l’inici. El fet mateix de començar a decidir empesa per les circumstàncies. On no et col•lapses i malgrat la por i temences tires endavant. Aquest canvi que molts no hem fet. Bé perquè no ens ha calgut, bé perquè no n’hem sabut. O senzillament perquè no fórem educats en les dificultats. Suposo que els avis i pares de la post-guerra degueren voler fer silenci sobre una memòria ingrata. Uns fets que em semblaven llunyans, propis dels llibres i documentals. Finalment propers i familiars. Però res que em pugui sorprendre. És un fet evident que a la família mai s’ha parlat de les coses que fan nosa.

Així doncs vas fugir de la rigidesa de l’oncle Wilfred per viure sota la protecció del teu estimat Udo. I ara segueixes fugint d’un món que s’ha ensorrat. Un món del qual no volies conèixer la realitat. Al capdavall certes similituds fan feredat. Tots fugim d’alguna cosa, fins i tot, de nosaltres mateixos.



Estimat Fritz. Heidelberg, 5 – agost – 1.945

Per fi puc donar-te bones notícies. T’escric sana i estalvia des del comandament Nord-Americà de Heidelberg. Vaig arribar fa vora tres mesos. No he pogut comunicar-t’ho abans. Senzillament estava exhausta. Les poques forces que em quedàvem servien per organitzar-me i trobar la manera de subsistir. No es pot dir que les coses són en va. D’aquella estada a la Costa Brava vaig prendre la determinació d’estudiar idiomes. Ni que fos per porta la contrària a l’oncle Wilfred, l’anglès fou l’idioma escollit. Mai n’hauré tret tan bon partit com fins ara. L’idioma ha estat determinant per poder capgirar la meva situació. El llarg viatge en bicicleta, el fred i menjar escàs em van deixar en no res. En arribar a Heidelberg, vaig caure literalment de la bicicleta. Desplomada. Un desmai fruit de l’esgotament. No recordo com va anar. Sembla ser que vaig caure just quan passava un jeep de els tropes americanes. Em recolliren i m’ingressaren en els seu hospital de campanya. El seu respecte per la gent i les seves coses és exquisit. Detalls com guardar-me la bicicleta i els paquets que hi duia per quan em refés han estat de vital importància. Van passar els dies i vaig agafar forces. Forces per perdre la por i oferir-me als americans com a traductora d’enllaç entre ells i la població civil. Cal organitzar moltes coses. M’han fet confiança i no els he decebut. He conegut comandaments militars de l’ordre judicial i els he lliurat el llibre i la taula periòdica de l’Udo. Després d’un temps d’haver-se’l estudiat, m’han convocat per explicar-me’n el contingut. La taula periòdica d’elements estava degudament retocada i modificada. L’ordre canviat del elements, mitjançant els seus números atòmics i els seus isòtops adjacents, configuraven una encriptació precisa i acurada per trobar en el llibre els noms de determinats militars alemanys. Amb investigacions posteriors han pogut esbrinar i refer les tasques de l’Udo i els seus darrers dies. Udo va formar part d’una comissió de científics els quals havien d’investigar un nou combustible d’alt rendiment. L’objectiu era abastir els míssils balístics V2. Però el combustible trobat era inestable i podia produir explosions no desitjades. El grup de científics en represàlia fou castigat i deportat als camps de concentració del front rus. Allà foren reconvertits en funcionaris al servei del pitjor que es podien imaginar. Havien de produir, a baix cost, prou combustible per fer desaparèixer les evidències de l’holocaust jueu. Per com conec l’Udo no se’m fa estrany. Senzillament no va saber afrontar aquell horror i es llevà la vida. No sé fins a quin punt aquest fet em reconforta o m’indigna en igual mesura. El seu amic i company Ernst ho va arreglar de manera que en els papers no constés cap suïcidi. Oficialment consta com a mort en combat en el front rus. Per tant, si tot anés com el convingut tindria dret a una pensió de vídua de guerra.

La llista encriptada dels militars formen un nombrós grup de botxins dels camps d’extermini. Seran perseguits i encausats en judici sumaríssim. Pel fet d’ajudar als americans he assolit certs privilegis. En compensació m’estan muntant un dispositiu per sortir de Heidelberg. I per fi, reunir-me amb tu Fritz, a Barcelona. Espero i desitjo que sigui en breu. S’ha escampat per la ciutat que actuo com a col•laboracionista. Alguna gent em mira malament i tinc certa por. Arribat en aquest punt no m’agradaria perdre el poc que em queda. La il•lusió de trobar-me amb vosaltres a Barcelona i netejar el nom del meu marit. Per aquest motiu, cas que mai no em passés res, et faig arribar el llibre de l’Udo amb tots els seus secrets.

La teva germana Hannelore Puff.



En llegir les peripècies de Hannelore, Jörg queda corprès. No se’n sap avenir de tot el que està descobrint. Li ve a la memòria una de les visites de Hannelore quan eren criatures. En una ocasió, amb la innocència d’un nen se li va ocórrer preguntar com havia mort el seu marit. La mare que rondava per allà el féu callar dient-li que aquesta mena de coses no es preguntaven. No es pot deixar de qüestionar el per què no ho havia de preguntar. Per educació, per respecte, per no fer preguntes incòmodes, per no descobrir la història de la família. Comprèn que com a infant no hagués entès gran cosa. Però quin motiu hi havia per no haver sabut cap detall un cop ja adults. Quins secrets havien ocultat avis i pares. O tan sols era el tarannà familiar. No comentar les coses incòmodes. Crear una atmosfera d’aparent bonança, obviant els fets més durs que esdevenen. La història que ara descobreix li resulta amargament dura. Ignorant com se sap dels detalls històrics consulta a la solvent professional E.S. Rock-Tailor. La passió històrica de la qual la dut a ser famosa pels seus coneixements de la segona guerra mundial en general i de l’holocaust en particular. Sota la mirada històrica precisa, Jörg rep un munt d’informació i dades que no pot assimilar fàcilment. Queda esfereït i només veu, al seu parer, la barbàrie humana desbocada. Es pregunta com va poder arribar a passar. L’excusa històrica de part de la societat era que no en sabien res. Ell no s’ho acaba de creure del tot, més aviat pensa que no en van voler saber res. Creu que potser és un fet general no voler afrontar les adversitat ni combatre-les. Callar i mirar cap a un altre costat. Així doncs, infereix que si es va fer a nivell general, en un cas tan greu, com no hauria de passar en les particulars històries de cada família.

Jörg queda atuït en un silenci i es veu incapaç de fer cap rèplica escrita a Hannelore. Dubte de si ha de llegir més cartes. Tanmateix la curiositat guanya la temença del que pugui trobar. Acabarà de fer endreça i llegirà la resta del feix de cartes.



Estimat Fritz 21- Juny-1955 Vaixell St. Thomas

T’escric embarcada en el vaixell St. Thomas. Ja fa quasi vuit dies que vàrem salpar de Southampton direcció Nova York. Encara ens queden dos o tres dies per arribar a lloc. Sé que no comparteixes la decisió que he pres. Tan sols et demano que la respectis. Sempre t’estaré agraïda de l’acollida que em vàreu fer en arribar a Barcelona. Han estat uns bons anys al capdavall. Malgrat estar sola he tingut el vostre caliu. He vist créixer el meu nebot com si veiés créixer un fill propi. Me n’enduc molt bons records. Aprendre dues noves llengües, català i castellà. Poder ajudar-te com a secretària en el negoci que proves de tirar endavant. Et caldrà trobar algú amb idiomes per poder fer les complicades importacions de l’estranger. Tinc el pressentiment que tindràs èxit. Però ara mateix l’entorn social que es respira a Barcelona em produeix una sensació d’ofec i déjà vu alhora. Ja vaig viure prou temps sota un règim de pensament únic, intolerant i gris. Bé és cert que vàrem pecar de connivència. Gaudir d’uns beneficis immerescuts a costa dels presumptes diferents. Viure en una mentida, en benefici d’uns pocs resulta indigne. No vull caure en els mateixos errors del passat. És per això que he triat els Estats Units. Començar una nova vida sense el llast del bagatge que arrossego damunt les esquenes. Afrontar els nous reptes d’un futur verge i per estrenar. Això és el que necessito. En aquesta ocasió no faig cap salt al buit. Tinc compromesa una feina. Fer de cuidadora del Dr. Eisenmann. Ja és gran i es troba sol. La muller se li va morir fa uns any enrere. Té els fills repartits arreu dels Estats Units i ningú que el pugui atendre. Serà una feina tranquil•la, sense complicacions. Sou raonable i llar inclosa. No crec que em resulti gaire complicat.

Me n’enduc amb mi el darrer llegat de l’Udo, és l’únic que em queda d’ell. És el que em sosté. Sobre el que vaig reconduir la meva vida en una fugida infernal. L’eina que em va ajudar llavors, ara i sempre. Potser són ximpleries d’una vídua que s’aferra a un record. Un buit que no es tornarà a omplir. Un passat del que fujo, amb la por, d’oblidar el millor que vaig tenir, l’Udo.

La teva germana Hannelore Puff.



Benvolguda Hannelore Barcelona 1-Juny-2013

Em produeix una gran admiració la teva capacitat de reinventar-te. Aquest terme que avui en dia està tan de moda i en boca de tots. Reinventar-se, ser emprenedors, etcètera etcètera. Alguns ho estan fent empesos per les circumstàncies. La majoria ens excusem en les dificultats. La crisi, els bancs, els polítics i un sense fi d’arguments aliens a la nostra voluntat. Tant de bo jo hagués heretat aquest optimisme i confiança de la família Klein. Però les herències són capricioses. No sempre et toca la millor part. I no em refereixo a bens materials, sinó a la disposició d’afrontar la vida.

T’he d’informar que el teu pressentiment era cert. L’avi Fritz va reeixir en el seu negoci. Va prosperar tant com per arribar a la tercera generació. No en tinc tan clara la seva continuïtat. No només per les dificultats pròpies de les empreses familiars, sinó per aquesta maleïda crisi. S’ho endú tot per endavant. Però si miro la teva trajectòria, els nostres problemes no deixen de ser irrisoris. Avui en dia tot se’ns fa una muntanya. Els nostres pares ens van pujar amb el famós ascensor social. No hem aprés a fer l’esforç del camí a peu. Hem rebut la millor educació possible. Però sota el cotó fluix de tanta fàcil felicitat hem perdut la capacitat d’entomar-les quan venen mal dades. Senzillament no ens van dir que la vida era difícil.

Jörg K.

Estimat Fritz. Miami, 15- febrer – 1.985

Amb l’edat no suporto el fred. A Pittsburgh – Pensilvània l’hivern és massa dur. Crec que en la meva fugida de Berlín els meus ossos van acumular tant de fred que, avui en dia, simplement no el tolero. Aquí el clima és del tot benigne i els hiverns passen com qui no vol la cosa. Una pura delícia. Som una bona colla de vells jubilats pensionistes. Tots amb alguna xacra o altra. Però les misèries de l’edat en companyia es passen millor. Si miro enrere, res no em fa pensar com podia arribar fins on sóc ara. Faig memòria i els meus plans en arribar als Estats Units es van veure del tot alterats. El que havia de ser una feina fàcil i sense sorpreses no va poder ser. El Doctor Eisenmann va agafar un mal lleig i en un tres i no res es va consumir com una espelma. Es va apagar sense adonar-se’n. Millor així. La família lluny i massa atrafegada m’encarregà que jo mateix m’ocupés dels funerals i tràmits diversos. Afortunadament li quedava una petita parròquia de pacients agraïts que vingueren a acomiadar-se’n. Que trist marxar tot sol sense un sentit adéu. El Dr. Doctor Eisenmann no disposava d’assegurança que cobrís l’enterrament. Els estalvis i la pensió destinats al meu sou es van fondre amb els funerals. Morir-se mai no hauria de resultat tan car. Panteó, nítxol, taüt, sala de vetlla, músics, cors, una llarga llista per inflar la factura del negoci més segur del món.

Com no podia ser d’altra manera l’Udo em seguia ajudant. Dels secrets amagats en el llibre i la taula periòdica, els americans m’entregaren alguna versió del combustible d’alt rendiment. Si el seu horrorós destí fou cremar cadàvers d’innocents, per què no donar-li la volta. Vaig veure una oportunitat de negoci que va resultar prou satisfactòria. Tot empresari busca el seu marge de benefici i diferenciar-se de la competència. Amb la meva oferta, la funerària de Pittsburgh i després d’altres començaren el negoci de la incineració de cadàvers de forma legal, voluntària i autoritzada. Sobre cada funeral jo cobrava una comissió. Pot semblar cínic, sarcàstic o cruel. Però la mort, era la meva vida. Jo em consolava pensant que abaratia el preu dels funerals. En aquests moments de tràngol per a les famílies, sumar-hi el sobre-cost d’un funeral pot suposar un afegitó difícil de pair. Però, francament, dubto que les funeràries renunciessin al seu benefici addicional. He viscut prou bé gràcies a les liquidacions de comissions percebudes. Mentre el contracte estigui vigent, podré viure sense dificultats i permetre’m luxes com gaudir del clima de Miami. Ja no tinc la mateixa empenta d’abans, per això les meves visites a Barcelona cada cop són més escasses. Em consta que, has tingut una bona vida, Fritz. No hem estat tan junts com ens hagués agradat però mai no m’he sentit lluny de tu. Durant aquests anys, entre les meves principals il•lusions estava la visita a Barcelona. Sentir per uns dies el caliu d’una família. Veure com creixen els teus néts. Saber que no vos manca res i teniu un futur per endavant. Per uns dies m’apropiava de la teva família, fent-la meva. Jo he fet el meu camí. He triat tant com he pogut. Però arribada certa edat, he de reconèixer que és dur estar tot sol. Però no em vull posar trista, transcendent ni fer ucronies quan un ja no es pot fer enrere. Gaudeixo del que tinc quan ho tinc.

La teva germana que t’estima,

Hannelora Puff.



Benvolguda Hannelore, Barcelona 15 – juny – 2.013

No puc dir altra cosa que no deixes de sorprendre’m. Aclaparat per tantes dificultats que has sabut superar sense rendir-te. M’observo a mi mateix i me’n dono vergonya. Defugir dificultats, reptes o fins i tot oportunitats és la meva especialitat. La por de perdre un passat massa còmode. Acceptar el que m’ha vingut donat, sense qüestionar-ho, ni tan sols intenció de canviar-ho. En aquest sentit, sóc una calamitat. Tant de bo hagués conegut abans la teva història. Construïda en un constant aquí caic, aquí m’aixeco. Crec entreveure la teva capacitat de valorar la vida tan a tocar de la mort. El teu sòrdid oxímoron de viure gràcies a la mort no em deixa indiferent. No pas per com et guanyaves la vida, sinó perquè ningú no en parla, de la mort. Sembla que aquesta no hagi d’arribar mai. La seva consciència és, sense dubte, la que ens hauria de fer omplir la vida de significat. Tan senzill de dir i tan complicat de dur a terme. No sé què em portarà el futur. Crec, però, que de moment he perdut gran part del temps. Això ja no té remei.

Jörg K.



5 – octubre – 1.995

Pittsburgh / Pensilvània

A/A Sr. Fritz Klein

Benvolgut Sr. Klein,

Com a directora i metgessa del centre geriàtric Elinor’s House, em veig amb la trista tasca d’informar-lo que la seva germana Hannelore va morir plàcidament fa dues setmanes enrere. Ja fa temps que estava delicada i s’ha anat consumint paulatinament. L’alzheimer sever dels darrers temps ja no li permetia reconèixer ningú. Només s’aferrava irremeiablement al llibre i taula periòdica que li fem arribar en paquet adjunt. No ens consta que li quedin altres pertinences. Fa anys enrere va deixar de cobrar els ingressos regulars que tenia. Un error de forma en la darrera revisió del contracte que mantenia amb la funerària la van deixar sense recursos. No hem trobat propietats, comptes corrents ni cap testament que indiqui el contrari. Tan sols conservava una pòlissa que li garantia un enterrament tradicional. He procedit a fer-lo seguint les instruccions de la seva difunta germana. Li agraïm les seves regulars i periòdiques transferències que han cobert aquests darrers anys les despeses d’allotjament de l’estimada Hannelore. Malauradament la fredor dels números m’obliguen a fer-li arribar una liquidació de despeses mèdiques d’últim moment, que han quedat per cobrir. Sense res més en particular, rebi el meu sentit condol.

Att. Mrs Smith.



Hannelore,

Ara sóc aquí assegut vora la teva làpida. Tampoc no et sabria dir quin rampell m’ha agafat per venir. No sóc home de rampells, improvisacions, menys de sorpreses. Però en llegir la teva història, he considerat que la darrera pàgina l’havíem d’escriure plegats. He dut el bloc de notes on aquestes setmanes t’anava explicant la nostra situació actual. No podré restituir el fet que morissis sola i lluny dels teus. Que no tinguessis un comiat d’algú proper. Sense un fil que et lligués a la família en el teu final. Potser perquè estic sol i em fa pànic una vella solitud. Ben diferent d’una volguda i bella solitud. Perquè aquestes setmanes la teva companyia m’ha fet avinent diversos aspectes oblidats. La realitat, l’esforç, la voluntat, la lluita, la rebel•lia i l’optimisme malgrat tot. Allò que no sóc o no vaig aprendre a ser. A les preguntes incòmodes d’un infant, rebo ara massa tard, les respostes assenyades d’una tia-àvia morta i enterrada.

Deixaré el bloc de notes recolzat a la teva làpida. Que el rec automàtic dels aspersors o les pluges de la tardor dilueixin les meves paraules sobre el teu jardí de pau. Que finalment, unes poques lletres destil•lades t’acompanyin.

Jörg Klein.