Navego.
Navego pel temporal de les paraules.
On l’embat de cada Ona
revolta la meva ànima atormentada.
Arribarà la calma
arribar a la mar Serena.
(a Tu, A.C. que et manllevo les paraules.)
jordi keerl
tot observant la mar
Estiu – 2.009
dilluns, 27 de juliol del 2009
dilluns, 8 de juny del 2009
amb sort (música en clickar el títol)
Des de l’abstracte
o el real
Sincer, banal o pecat venial
què més dóna
Tant se val.
Fruit de l’esquitx
Un desig.
Tempesta, tro
en acabat la serenor.
Així, un dia qualsevol
com qui la cosa no vol.
Amb sort potser ens trobem
potser ens veiem
ens abracem
Besem
Però, només…… amb sort
jordi Keerl
(tot passejant el quisso)
Primavera-2009
o el real
Sincer, banal o pecat venial
què més dóna
Tant se val.
Fruit de l’esquitx
Un desig.
Tempesta, tro
en acabat la serenor.
Així, un dia qualsevol
com qui la cosa no vol.
Amb sort potser ens trobem
potser ens veiem
ens abracem
Besem
Però, només…… amb sort
jordi Keerl
(tot passejant el quisso)
Primavera-2009
dimarts, 31 de març del 2009
D. I. N. (música en clickar el títol)
Dels meus breus estudis de vessant més científica (tot i que fora més apropiat dir inacabats que no pas breus) em van ensenyar la paraula DIN. És a dir acròstic de Deutsche Industrie Normen. No perquè jo tingui una remota ascendència alemanya em fa més pes aquesta paraula. Sembla ser que en els processos industrials de fabricació s’havien d’unificar criteris i establir unes normes i estàndars de qualitat. Fou així com s’establí el que era o no era Norma. Definint doncs “Das ist Norm” (això és la Norma), què esdevingué amb un caire per dir-ho patriòticament en les DIN. Deutsche Industrie Normen, que traduït serien les Normes de la Industria Alemanya. Sembla que altres països (comentari a part els anglosaxons) potser amb més pena que glòria volgueren fer el mateix. I com diria el poeta, en aquest nostre de la pell de brau, s’elaborà la U.N.E. (Una Norma Española). No sabria dir si per Una, s’entén una de sola i singular
Malgrat els dies que vivim, on ja formem part d’Europa. Estem al capdavant dels països rics i civilitzats, parlar de la UNE, em provoca un sentiment a ranci, a certa antigor. Em fa pensar que tot i estar en el segle XXI, aquest sempre serà un país instal•lat en la picaresca tan ben narrada en els llibres de l’època.
Per altra banda, no puc dir que la meva producció literària sigui gaire extensa. Ans al contrari, és més aviat minsa. Tot i això, conscientment o inconscient el concepte de Norma, Normal, o Normalitat esdevé una petita constant. Digues-li obsessió o mania, segurament. Quelcom em fa pensar que certs conceptes es defineixen per se. Aquest podria ser el cas del concepte normal entès com allò que està d’acord a una norma establerta, que no se’n desvia, que no es separa del seu estat natural, del seu curs natural.
Però qui no ha sentit alguna vegada que les normes estan per saltar-se-les. Aleshores la definició podria saltar-se en ella mateixa. Establir-se en funció de contraposicions o afinitats. Penso doncs en termes com real, irreal, hiperrealisme, surrealisme, abstracte, extracció, ficció, imaginació i segur tants d’altres que no em venen al cap; que no per això deixarien de se més o menys vàlids.
Llegits aquest termes a cuita corrent, semblarien potser les diferents etapes d’algun artista plàstic de renom. La meva aproximació a l’art ha estat tan sols tangencial. Quan allò que esdevé a la realitat supera en escreix a la ficció creus viure en una mena d’etapa surrealista. Hom perd el pal de paller que suposa la normalitat. Tot resulta qüestionable. Arribat en aquest punt fas balanç tant de l’interior com de l’exterior. Cerques algun punt de partida sòlid, vàlid, ferm on aixoplugar-te del teu més profund desconeixement i/o ignorància absoluts. Si la teoria del 2+2=4 trontolla segons alguns corrents matemàtics, trobar quelcom axiomàtic i dogmatiu esdevindrà tasca difícil.
Per on començar? Pel meu propi interior, on fa anys que em qüestiono tot i més. O millor fer una ullada al que ens envolta. A tot allò que en algun moment o altre ens havia semblat cert. Veig però que potser era una certesa fràgil, insignificant, meta-estable.
Així per exemple podia ser normal que qui més qui menys aquests darrers anys s’enriquís i fes calerons fàcilment. Havíem establert les bases i categories entre el primer món, el segon.... fins arribar al quart món. De sobte sorgeixen les economies emergents. El primer món es converteix en una maquinària vetusta i decadent. Quan tots érem rics, massa rics i tot; ara de sobte creix el pànic. Tots pobres, massa pobres. Potser baixarem de categoria, ensorrant tota la cadena un xic més avall. On quedaran la gent del quart món..... a l’inframón potser.....? No en sé cap de resposta jo. Tot plegat resulta força complicat i estrany. Però quanta gent no voldria avui encara plorar amb els nostres ulls. (Sí, aquests ulls que ens freguem atònits sense entendre massa bé el què de les coses).
Com deia, mirava a l’entorn. Als propers i a la societat en general i veia com hem fet o pres per normals situacions surrealistes. Tota mena de matances, desgràcies humanes, violència de gènere, ens poden entrar convidades a casa nostra per la finestra del televisor sense que res de tot això vagi amb nosaltres. Però vet ací quan ens toquen la butxaca, de sobte tothom té a la boca paraules euribor, ibex, inflació, desacceleració, estanflació, G20, hipoteca, etc, etc, etc. La temença de l’empobriment, de baixar de categoria social,.... convertir-se en allò que hem vist fora de casa nostra.....Ningú les vol passar magres. Fàcilment hem perdut la memòria d’allà on veníem. La memòria de l’esforç, de l’estalvi, d’estrènyer-se el cinturó, valors humans inclosos; substituïts tots per la cobdícia de l’ara i aquí, quant més millor. Tot ha esdevingut de consum ràpid, d’usar i llençar a la brossa. Tant pel que fa al material com pel que fa a les relacions humanes.
Hi ha qui diu que aquesta crisi provocarà un canvi de model social. Tan de bo fos així, però pel poc que he viscut, o per pròpia condició genètica sóc força donat a l’escepticisme. Crec que aviat oblidarem què ens va dur a la crisi. En el proper cicle d’opulència, no recordarem els errors del passat immediat. La desmemòria és la condició humana més comuna. Tot quedarà arxivat en els llibres, pels pocs estudiosos disposats a estudiar un passat incert. El que és ara per ara el nostre present.
Esmentava anteriorment ja fa uns anys que em qüestiono el meu interior sense haver arribat a conclusions que puguin fer gaire servei. La mirada a l’exterior, a l’entorn social tampoc m’ha alleugerit massa més l’esperit, qui sap si fins i tot ho podria haver empitjorat. Però no ens posem en el pitjor dels casos. Conclusió: la tal anomenada civilització humana, suposa un espai de temps tan infinitesimal pel que fa a la cronologia i escala del temps universal, que es podria donar per assentat que el seu pes específic és insignificant. Antropològicament parlant som llavors només unes bestioles presumptament evolucionades. Al meu entendre bestioles més complicades o complexes, en absolut millor, pitjor o diferents.
En aquest context i entès així, és fàcil copsar el que he observat al llarg d’aquest hivern que ara abandonem. Com a bestioles que som, o sense voler faltar a ningú: bestiola que jo sóc; havia deixat de banda l’observació de l’entorn natural. El més proper, el que regeix de forma natural tot cicle vital. Les estacions.
Parlar del clima, la fred, calor, pluja, neu, vent sol etc havia esdevingut pràcticament un recurs fàcil per a trencar els silencis incòmodes de l’ascensor. Enguany aquest recurs ha deixat de ser-ho per convertir-se en tema generalitzat per a sorpresa de propis i estranys. Amb vehemència han sorgit converses convençudes de meteorologia pròpies de qui feia temps no vivia experiències reals. Un tomb, un salt, una passejada de retorn per la natura oblidada. Uns canvis d’Estacions marcats i pronunciats que per fi s’han comportat de manera NORMAL.
Per circumstàncies que ara serien llargues d’explicar i que tampoc venen al cas sóc propietari d’un endimoniat gos que fa honor al seu nom “Trasto”. Fruit d’aquest sobtat esdeveniment s’ha establert una relació d’amor-odi, on els caps de setmana i en benefici de tots dos fem les paus. Sortim a caminar, caminar, caminar. Intencionadament procuro cansar al gos. L’efecte és ben al contrari. El primer a caure rendit sóc jo mateix. Totes aquestes passejades m’han fet obrir els ulls amb una mirada primigènia bolcada de nou sobre la natura, el paisatge, els petits i insignificants detalls que podem observar per tornar a tenir la sensació que conformem part d’un tot més gran que nosaltres mateixos. Davant de semblant espectacle, som tan insignificants que només ens podem sentir humilment superats. Gest gratificant al cap de vall.
Vaig començar l’any pujant amb el “Trasto” al Castell de Sta. Caterina de Torroella de Montgrí. Després han seguit una petita col•lecció de sortides per llocs diversos, alguns de nous, alguns repetits expressament. D’aquesta manera he defugit del surrealisme on estava instal•lat, per viure la Normalitat d’un clima que aquesta temporada no ens ha fallat.
Agafo el meu petit bloc de notes i en transcric alguns petits apunts fets en diferents dates.
08/03/2009: Hi ha obvietats i certeses inqüestionables. Enguany hem tingut i tenim encara un hivern dur, extrem en alguns casos. D’aquells d’altres temps dels quals ja n’havíem oblidat el record. Això és obvi. Tanmateix donat les dates en que ens trobem podem dir que en aquest hivern ja li’n queden dos dies mal comptats. No tan sols per efectes del calendari, sinó per una evidència certa. Aquest matí he sentit cantar la Puput.
21/03/2009: Tot passejant amb el gos a la vora del rec de les figueres la veig saltironejant de branca en branca, La que fa uns dies enrere ens anunciava amb el seu cant l’arribada de la primavera, avui s’ha deixat veure. Amb la seva fina cua d’agulla, el seu llom de foc roent, les seves ales negres puntejades de pols de sucre, desplegant altivament la seva cresta punky, em saluda de manera elegant. L’anunci s’ha fet realitat. La primavera ha arribat. Indefectible en el moment just que tocava. Bon dia Srta. Puput.
Vet ací com per art de màgia quelcom ha seguit un procés normal. Benvingut sia. D.I.N. ( no confondre amb FiN.)
Jordi Keerl
Mas Pla
Primavera-09
Malgrat els dies que vivim, on ja formem part d’Europa. Estem al capdavant dels països rics i civilitzats, parlar de la UNE, em provoca un sentiment a ranci, a certa antigor. Em fa pensar que tot i estar en el segle XXI, aquest sempre serà un país instal•lat en la picaresca tan ben narrada en els llibres de l’època.
Per altra banda, no puc dir que la meva producció literària sigui gaire extensa. Ans al contrari, és més aviat minsa. Tot i això, conscientment o inconscient el concepte de Norma, Normal, o Normalitat esdevé una petita constant. Digues-li obsessió o mania, segurament. Quelcom em fa pensar que certs conceptes es defineixen per se. Aquest podria ser el cas del concepte normal entès com allò que està d’acord a una norma establerta, que no se’n desvia, que no es separa del seu estat natural, del seu curs natural.
Però qui no ha sentit alguna vegada que les normes estan per saltar-se-les. Aleshores la definició podria saltar-se en ella mateixa. Establir-se en funció de contraposicions o afinitats. Penso doncs en termes com real, irreal, hiperrealisme, surrealisme, abstracte, extracció, ficció, imaginació i segur tants d’altres que no em venen al cap; que no per això deixarien de se més o menys vàlids.
Llegits aquest termes a cuita corrent, semblarien potser les diferents etapes d’algun artista plàstic de renom. La meva aproximació a l’art ha estat tan sols tangencial. Quan allò que esdevé a la realitat supera en escreix a la ficció creus viure en una mena d’etapa surrealista. Hom perd el pal de paller que suposa la normalitat. Tot resulta qüestionable. Arribat en aquest punt fas balanç tant de l’interior com de l’exterior. Cerques algun punt de partida sòlid, vàlid, ferm on aixoplugar-te del teu més profund desconeixement i/o ignorància absoluts. Si la teoria del 2+2=4 trontolla segons alguns corrents matemàtics, trobar quelcom axiomàtic i dogmatiu esdevindrà tasca difícil.
Per on començar? Pel meu propi interior, on fa anys que em qüestiono tot i més. O millor fer una ullada al que ens envolta. A tot allò que en algun moment o altre ens havia semblat cert. Veig però que potser era una certesa fràgil, insignificant, meta-estable.
Així per exemple podia ser normal que qui més qui menys aquests darrers anys s’enriquís i fes calerons fàcilment. Havíem establert les bases i categories entre el primer món, el segon.... fins arribar al quart món. De sobte sorgeixen les economies emergents. El primer món es converteix en una maquinària vetusta i decadent. Quan tots érem rics, massa rics i tot; ara de sobte creix el pànic. Tots pobres, massa pobres. Potser baixarem de categoria, ensorrant tota la cadena un xic més avall. On quedaran la gent del quart món..... a l’inframón potser.....? No en sé cap de resposta jo. Tot plegat resulta força complicat i estrany. Però quanta gent no voldria avui encara plorar amb els nostres ulls. (Sí, aquests ulls que ens freguem atònits sense entendre massa bé el què de les coses).
Com deia, mirava a l’entorn. Als propers i a la societat en general i veia com hem fet o pres per normals situacions surrealistes. Tota mena de matances, desgràcies humanes, violència de gènere, ens poden entrar convidades a casa nostra per la finestra del televisor sense que res de tot això vagi amb nosaltres. Però vet ací quan ens toquen la butxaca, de sobte tothom té a la boca paraules euribor, ibex, inflació, desacceleració, estanflació, G20, hipoteca, etc, etc, etc. La temença de l’empobriment, de baixar de categoria social,.... convertir-se en allò que hem vist fora de casa nostra.....Ningú les vol passar magres. Fàcilment hem perdut la memòria d’allà on veníem. La memòria de l’esforç, de l’estalvi, d’estrènyer-se el cinturó, valors humans inclosos; substituïts tots per la cobdícia de l’ara i aquí, quant més millor. Tot ha esdevingut de consum ràpid, d’usar i llençar a la brossa. Tant pel que fa al material com pel que fa a les relacions humanes.
Hi ha qui diu que aquesta crisi provocarà un canvi de model social. Tan de bo fos així, però pel poc que he viscut, o per pròpia condició genètica sóc força donat a l’escepticisme. Crec que aviat oblidarem què ens va dur a la crisi. En el proper cicle d’opulència, no recordarem els errors del passat immediat. La desmemòria és la condició humana més comuna. Tot quedarà arxivat en els llibres, pels pocs estudiosos disposats a estudiar un passat incert. El que és ara per ara el nostre present.
Esmentava anteriorment ja fa uns anys que em qüestiono el meu interior sense haver arribat a conclusions que puguin fer gaire servei. La mirada a l’exterior, a l’entorn social tampoc m’ha alleugerit massa més l’esperit, qui sap si fins i tot ho podria haver empitjorat. Però no ens posem en el pitjor dels casos. Conclusió: la tal anomenada civilització humana, suposa un espai de temps tan infinitesimal pel que fa a la cronologia i escala del temps universal, que es podria donar per assentat que el seu pes específic és insignificant. Antropològicament parlant som llavors només unes bestioles presumptament evolucionades. Al meu entendre bestioles més complicades o complexes, en absolut millor, pitjor o diferents.
En aquest context i entès així, és fàcil copsar el que he observat al llarg d’aquest hivern que ara abandonem. Com a bestioles que som, o sense voler faltar a ningú: bestiola que jo sóc; havia deixat de banda l’observació de l’entorn natural. El més proper, el que regeix de forma natural tot cicle vital. Les estacions.
Parlar del clima, la fred, calor, pluja, neu, vent sol etc havia esdevingut pràcticament un recurs fàcil per a trencar els silencis incòmodes de l’ascensor. Enguany aquest recurs ha deixat de ser-ho per convertir-se en tema generalitzat per a sorpresa de propis i estranys. Amb vehemència han sorgit converses convençudes de meteorologia pròpies de qui feia temps no vivia experiències reals. Un tomb, un salt, una passejada de retorn per la natura oblidada. Uns canvis d’Estacions marcats i pronunciats que per fi s’han comportat de manera NORMAL.
Per circumstàncies que ara serien llargues d’explicar i que tampoc venen al cas sóc propietari d’un endimoniat gos que fa honor al seu nom “Trasto”. Fruit d’aquest sobtat esdeveniment s’ha establert una relació d’amor-odi, on els caps de setmana i en benefici de tots dos fem les paus. Sortim a caminar, caminar, caminar. Intencionadament procuro cansar al gos. L’efecte és ben al contrari. El primer a caure rendit sóc jo mateix. Totes aquestes passejades m’han fet obrir els ulls amb una mirada primigènia bolcada de nou sobre la natura, el paisatge, els petits i insignificants detalls que podem observar per tornar a tenir la sensació que conformem part d’un tot més gran que nosaltres mateixos. Davant de semblant espectacle, som tan insignificants que només ens podem sentir humilment superats. Gest gratificant al cap de vall.
Vaig començar l’any pujant amb el “Trasto” al Castell de Sta. Caterina de Torroella de Montgrí. Després han seguit una petita col•lecció de sortides per llocs diversos, alguns de nous, alguns repetits expressament. D’aquesta manera he defugit del surrealisme on estava instal•lat, per viure la Normalitat d’un clima que aquesta temporada no ens ha fallat.
Agafo el meu petit bloc de notes i en transcric alguns petits apunts fets en diferents dates.
08/03/2009: Hi ha obvietats i certeses inqüestionables. Enguany hem tingut i tenim encara un hivern dur, extrem en alguns casos. D’aquells d’altres temps dels quals ja n’havíem oblidat el record. Això és obvi. Tanmateix donat les dates en que ens trobem podem dir que en aquest hivern ja li’n queden dos dies mal comptats. No tan sols per efectes del calendari, sinó per una evidència certa. Aquest matí he sentit cantar la Puput.
21/03/2009: Tot passejant amb el gos a la vora del rec de les figueres la veig saltironejant de branca en branca, La que fa uns dies enrere ens anunciava amb el seu cant l’arribada de la primavera, avui s’ha deixat veure. Amb la seva fina cua d’agulla, el seu llom de foc roent, les seves ales negres puntejades de pols de sucre, desplegant altivament la seva cresta punky, em saluda de manera elegant. L’anunci s’ha fet realitat. La primavera ha arribat. Indefectible en el moment just que tocava. Bon dia Srta. Puput.
Vet ací com per art de màgia quelcom ha seguit un procés normal. Benvingut sia. D.I.N. ( no confondre amb FiN.)
Jordi Keerl
Mas Pla
Primavera-09
divendres, 30 de gener del 2009
Fotografia (música en clickar el títol)
“we live together in a photograph of time”
Quan hom és donat a certs estats de melanconia i en ocasions s’aferra a un passat que no necessàriament ha de ser millor ni molt menys, contradictòriament pot fer ús de les noves tecnologies.Cercar allò que sovint ens aboquen els pensaments, sentiments, impulsos i/o sensacions.
Així doncs haig de reconèixer que Ohh Senyor he pecat fent ús de la Santíssima Trinitat dels nous temps moderns. El Pare Google, el fill Youtube i l’Esperit Sant Facebook. Per aquests camins insondables vaig topar amb una entrevista que feien a la dècada dels 70’s a un escriptor nostrat on amb finura i un cert “tansemenfotisme” arribava a la sàvia conclusió que aquells que no saben escriure, tan sols els hi queda el recurs de la ironia. No seré jo qui jutgi aquest criteri ni molt menys qui faci honor a les seves lletres catalanes o no. Des de la meva humil manera de veure les coses, la ironia no és així com sembla un recurs tan fàcil ni tan socorregut; com per donar-li caire d’escriptura banal i mal construïda. Senzill fora caure en la grolleria basta, planera i de poc significat.
Fet aquest preàmbul no sé on em durà el plantejament que m’agradaria transmetre tot d’un plegat.
Ja fa un temps enrere, no excessiu, vaig passar una agradable diada amb una amiga. I vull matisar el terme amiga/amic doncs sentia recentment en un debat radiofònic que la paraula més devaluada és precisament amic / amiga, fruït de l’ús i abús del Facebook. Ningú pot tenir de sobte tants amics sorgits espontàniament com a bolets. És aquí quan pren més força i rellevància l’encertat : “Amics, Coneguts i Saludats”. Aquesta amiga (no virtual) m’explicà una anècdota familiar per a mi entranyable.
Resulta que fa uns certs anys, el matrimoni que formaven els seus vells avis es veié sotmès a la circumstància que l’espòs fou operat de cataractes. En el subseqüent postoperatori i quan li tragueren la vena dels ulls el primer comentari que féu, fou: “Estimada, com t’has arrugat” Hi ha qui ho entendrà com una ofensa cap a la seva vella bella muller de tota la vida. Altrament també ho podem entendre com un acte inconscient d’amor. Aquest senyor en el seu imaginari, el temps no havia passat per a la seva estimada. L’havia mantingut en el punt més bell del seu record com flor d’un dia que no es panseix mai. Però defugint per uns instants del romanticisme més pur. Tornant poc o molt a la realitat ni que sigui mitjançant els elements virtuals a l’ús. Quan retrobem algun antic company d’estudis al “món Facebook” (diuen que aquesta fou la primera finalitat d’aquest programari de la xarxa), qui més qui menys el primer que fa és mirar quines fotografies hi té penjades. Acte seguit amb un innocent i vanitós acte d’autoengany ens fem ressò de com ha envellit aquella persona, sense voler reconèixer la recíproca. És a dir, tots (la nova anomenada comunitat global) pensen el mateix envers nosaltres.
Arribats en aquest punt i fruit de diverses fonts diferenciades brollen en mi alguns pensaments dispersos que podrien tendir a convergir per arribar en alguna conclusió. Que sigui certa o no, ja està per veure. Però com diuen “Se non è vero......è ben trovato”.
Fent referència a la imatge que tenim de nosaltres mateixos, llegí en algun paper que hom s’autodefineix cada dia de nou en nou. Doncs si en la ment retinguéssim la nostra imatge ideal dels 20 ó dels 30 anys no ens reconeixeríem cada matí front l’espill. Per tant la percepció de la nostra imatge és dinàmica. Mentre que la percepció envers aquells que fa temps que no hem vist ha restat estàtica, aturada en l’espai-temps. Tal vegada com una “fotografia en el temps”
De la meva breu però intensa relació amb les arts plàstiques recullo una definició donada en conferència i publicada pels mitjans de publicació que deia així: “Mentre el retrat literari s’esplaia en el temps, el retrat fotogràfic, com l’artístic, capta el moment; atura el temps: # la llum escrita # “ (V.A. dixit).
Avui en dia que tot té una velocitat vertiginosa, on tot és de consum ràpid, d’usar i tirar; on el recanvi és prioritari i es reposa o substitueix qualsevol element o peça per una de nova, sense mirar d’aprofitar el vell, ni fer-ne esmena o intent de reparar-ho; aturar el temps sembla cada cop quelcom més irrisori. Fins i tot la fotografia s’ha transformat de tal manera que en ésser digital, la còpia o reproducció té poc valor. Si cal clickem un botó i ho llencem tot a la “papelera de reciclaje”
Però reprenent el fil del que em dugué a fer aquestes quatre ratlles, el comú o diferent que jo pugui tenir amb aquesta parella d’avis pot ser molt, poc o contradictori, segons com es vegi.
Diferent en l’aspecte que jo no tinc parella formal, estable i/o duradora. Malgrat alguns intents no he reeixit en aquesta difícil tasca. Aquells matrimonis sòlids que eren per tota una vida esdevenen avui prou sovint relacions consumibles, cojunturals i en cert aspecte, frugals de poc condiment ni fonament. No negaré que de les relacions que hagi pogut tenir algunes han calat més fons, han deixat certa petja..... però al cap de vall foren fugisseres com el temps.
Un tret comú amb aquells matrimonis d’encà que acabaven junts els seus dies, és el fet que un/a “ex” és per a tota la vida. Lliga més que la pròpia institució del matrimoni o si molt m’apuren encadena més que qualsevol hipoteca compartida.
Tot i això amb els pesos feixucs que tots hem carregat en alguna ocasió a les espatlles, el positiu d’aquests “intents frustrats” al mateix que l’avi de les cataractes, les imatges de les meves “ex” restaran en les meves pupiles com fotografies fixades en el temps. Seran per a mi eternament joves, en el seu punt àlgid de la bellesa. El temps s’haurà aturat i romandran constants i incorruptibles en el record de l’imaginari.
No veuré el degoteig del pas del temps, ni el seu envelliment (que no embelliment), ni el pes de la gravetat, ni “l’arruga és bella”, ni el botox, ni la silicona, ni tantes coses que tan sols són fruit del calendari..... Però seré just i no negaré la major ni la recíproca. Ningú veurà la meva decrepitud, com les meves entrades es converteixen en sortides per deixar-me en alopècic perdut. No veuran com em segueixen creixent indefectiblement nas i orelles (ja de per si de mides considerables). No veuran com em surti la corba de la felicitat i se m’eixampli el pap fins a no tenir coll, ni com se m’ompli la pell de taques i berrugues pròpies de la genètica familiar.
Així doncs per sort de tots ens haurem mantingut en una fotografia del temps. En el bell record, afortunadament. En aquest record no s’haurà produït l’antic i anomenat “tempus fugit”. Podem concloure doncs que molts de nosaltres en descobrir que el temps és efímer i amb data de caducitat descobrim una mena de frenètic “carpe diem”, sense pensar en la vellesa. Que definitivament tan sols la podem dignificar amb la bellesa dels nostres actes. Tasca d’antuvi difícil, doncs el gènere humà és tan donat a errar i malmenar.
Com deia l’escriptor, no sé si aquestes quatre ratlles hauran quedat tenyides per la ironia, espero i desitjo que no. Tan sols arribo a la conclusió certa i veritable que jo d’escriure no en sé més.
Mas Pla – Gener-2009
PD: Com tot a la vida, els pensaments venen donats per les vivències, el que ens expliquen, sentim i/o volem escoltar. Aquest escrit no s’entendria sense dos fets. La bonica història dels avis i la música, lletra i cançó de “Antony & the Johnsons” – “fistfull of love”. Pequeu tal com ho vaig fer jo i cerqueu-lo a xarxa.
Vull dedicar aquest pobre text amb gratitud plena a l’amiga Isabel Agusti i Soler. Tu amb el teu aspecte nòrdic, i que tan bé se t’escau la conjugació verbal llatina (sum, es, est, sumus, estis, sunt). És a dir en definitiva, Isabel: “Gràcies per ser i estar”.
Quan hom és donat a certs estats de melanconia i en ocasions s’aferra a un passat que no necessàriament ha de ser millor ni molt menys, contradictòriament pot fer ús de les noves tecnologies.Cercar allò que sovint ens aboquen els pensaments, sentiments, impulsos i/o sensacions.
Així doncs haig de reconèixer que Ohh Senyor he pecat fent ús de la Santíssima Trinitat dels nous temps moderns. El Pare Google, el fill Youtube i l’Esperit Sant Facebook. Per aquests camins insondables vaig topar amb una entrevista que feien a la dècada dels 70’s a un escriptor nostrat on amb finura i un cert “tansemenfotisme” arribava a la sàvia conclusió que aquells que no saben escriure, tan sols els hi queda el recurs de la ironia. No seré jo qui jutgi aquest criteri ni molt menys qui faci honor a les seves lletres catalanes o no. Des de la meva humil manera de veure les coses, la ironia no és així com sembla un recurs tan fàcil ni tan socorregut; com per donar-li caire d’escriptura banal i mal construïda. Senzill fora caure en la grolleria basta, planera i de poc significat.
Fet aquest preàmbul no sé on em durà el plantejament que m’agradaria transmetre tot d’un plegat.
Ja fa un temps enrere, no excessiu, vaig passar una agradable diada amb una amiga. I vull matisar el terme amiga/amic doncs sentia recentment en un debat radiofònic que la paraula més devaluada és precisament amic / amiga, fruït de l’ús i abús del Facebook. Ningú pot tenir de sobte tants amics sorgits espontàniament com a bolets. És aquí quan pren més força i rellevància l’encertat : “Amics, Coneguts i Saludats”. Aquesta amiga (no virtual) m’explicà una anècdota familiar per a mi entranyable.
Resulta que fa uns certs anys, el matrimoni que formaven els seus vells avis es veié sotmès a la circumstància que l’espòs fou operat de cataractes. En el subseqüent postoperatori i quan li tragueren la vena dels ulls el primer comentari que féu, fou: “Estimada, com t’has arrugat” Hi ha qui ho entendrà com una ofensa cap a la seva vella bella muller de tota la vida. Altrament també ho podem entendre com un acte inconscient d’amor. Aquest senyor en el seu imaginari, el temps no havia passat per a la seva estimada. L’havia mantingut en el punt més bell del seu record com flor d’un dia que no es panseix mai. Però defugint per uns instants del romanticisme més pur. Tornant poc o molt a la realitat ni que sigui mitjançant els elements virtuals a l’ús. Quan retrobem algun antic company d’estudis al “món Facebook” (diuen que aquesta fou la primera finalitat d’aquest programari de la xarxa), qui més qui menys el primer que fa és mirar quines fotografies hi té penjades. Acte seguit amb un innocent i vanitós acte d’autoengany ens fem ressò de com ha envellit aquella persona, sense voler reconèixer la recíproca. És a dir, tots (la nova anomenada comunitat global) pensen el mateix envers nosaltres.
Arribats en aquest punt i fruit de diverses fonts diferenciades brollen en mi alguns pensaments dispersos que podrien tendir a convergir per arribar en alguna conclusió. Que sigui certa o no, ja està per veure. Però com diuen “Se non è vero......è ben trovato”.
Fent referència a la imatge que tenim de nosaltres mateixos, llegí en algun paper que hom s’autodefineix cada dia de nou en nou. Doncs si en la ment retinguéssim la nostra imatge ideal dels 20 ó dels 30 anys no ens reconeixeríem cada matí front l’espill. Per tant la percepció de la nostra imatge és dinàmica. Mentre que la percepció envers aquells que fa temps que no hem vist ha restat estàtica, aturada en l’espai-temps. Tal vegada com una “fotografia en el temps”
De la meva breu però intensa relació amb les arts plàstiques recullo una definició donada en conferència i publicada pels mitjans de publicació que deia així: “Mentre el retrat literari s’esplaia en el temps, el retrat fotogràfic, com l’artístic, capta el moment; atura el temps: # la llum escrita # “ (V.A. dixit).
Avui en dia que tot té una velocitat vertiginosa, on tot és de consum ràpid, d’usar i tirar; on el recanvi és prioritari i es reposa o substitueix qualsevol element o peça per una de nova, sense mirar d’aprofitar el vell, ni fer-ne esmena o intent de reparar-ho; aturar el temps sembla cada cop quelcom més irrisori. Fins i tot la fotografia s’ha transformat de tal manera que en ésser digital, la còpia o reproducció té poc valor. Si cal clickem un botó i ho llencem tot a la “papelera de reciclaje”
Però reprenent el fil del que em dugué a fer aquestes quatre ratlles, el comú o diferent que jo pugui tenir amb aquesta parella d’avis pot ser molt, poc o contradictori, segons com es vegi.
Diferent en l’aspecte que jo no tinc parella formal, estable i/o duradora. Malgrat alguns intents no he reeixit en aquesta difícil tasca. Aquells matrimonis sòlids que eren per tota una vida esdevenen avui prou sovint relacions consumibles, cojunturals i en cert aspecte, frugals de poc condiment ni fonament. No negaré que de les relacions que hagi pogut tenir algunes han calat més fons, han deixat certa petja..... però al cap de vall foren fugisseres com el temps.
Un tret comú amb aquells matrimonis d’encà que acabaven junts els seus dies, és el fet que un/a “ex” és per a tota la vida. Lliga més que la pròpia institució del matrimoni o si molt m’apuren encadena més que qualsevol hipoteca compartida.
Tot i això amb els pesos feixucs que tots hem carregat en alguna ocasió a les espatlles, el positiu d’aquests “intents frustrats” al mateix que l’avi de les cataractes, les imatges de les meves “ex” restaran en les meves pupiles com fotografies fixades en el temps. Seran per a mi eternament joves, en el seu punt àlgid de la bellesa. El temps s’haurà aturat i romandran constants i incorruptibles en el record de l’imaginari.
No veuré el degoteig del pas del temps, ni el seu envelliment (que no embelliment), ni el pes de la gravetat, ni “l’arruga és bella”, ni el botox, ni la silicona, ni tantes coses que tan sols són fruit del calendari..... Però seré just i no negaré la major ni la recíproca. Ningú veurà la meva decrepitud, com les meves entrades es converteixen en sortides per deixar-me en alopècic perdut. No veuran com em segueixen creixent indefectiblement nas i orelles (ja de per si de mides considerables). No veuran com em surti la corba de la felicitat i se m’eixampli el pap fins a no tenir coll, ni com se m’ompli la pell de taques i berrugues pròpies de la genètica familiar.
Així doncs per sort de tots ens haurem mantingut en una fotografia del temps. En el bell record, afortunadament. En aquest record no s’haurà produït l’antic i anomenat “tempus fugit”. Podem concloure doncs que molts de nosaltres en descobrir que el temps és efímer i amb data de caducitat descobrim una mena de frenètic “carpe diem”, sense pensar en la vellesa. Que definitivament tan sols la podem dignificar amb la bellesa dels nostres actes. Tasca d’antuvi difícil, doncs el gènere humà és tan donat a errar i malmenar.
Com deia l’escriptor, no sé si aquestes quatre ratlles hauran quedat tenyides per la ironia, espero i desitjo que no. Tan sols arribo a la conclusió certa i veritable que jo d’escriure no en sé més.
Mas Pla – Gener-2009
PD: Com tot a la vida, els pensaments venen donats per les vivències, el que ens expliquen, sentim i/o volem escoltar. Aquest escrit no s’entendria sense dos fets. La bonica història dels avis i la música, lletra i cançó de “Antony & the Johnsons” – “fistfull of love”. Pequeu tal com ho vaig fer jo i cerqueu-lo a xarxa.
Vull dedicar aquest pobre text amb gratitud plena a l’amiga Isabel Agusti i Soler. Tu amb el teu aspecte nòrdic, i que tan bé se t’escau la conjugació verbal llatina (sum, es, est, sumus, estis, sunt). És a dir en definitiva, Isabel: “Gràcies per ser i estar”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
