Fa
unes setmanes el veterinari em va encomanar la tasca d’aprimar el meu gos
salsitxa. Per aquest motiu, ja fa unes setmanes que he intensificat les
sortides al parc i procuro que corri amunt i avall tant com puc. Mentre li
llenço la pilota sento com els altres amos van cridant als seus gossos.
̶ Mateo, no saltes encima de la gente!
̶ Pelayo, vuelve, no te vayas lejos!
̶ Walter, Collons! No et fiquis dins la bassa,
que ahir vàrem anar a la perruqueria.
̶ Rita, compte amb el salsitxa que té males
puces!
Rita també s’anomenava la llebrer de
la veïna. Jo era adolescent i encara vivia a casa els pares. Una finca antiga
de la dreta de l’Eixample. Prou antiga com per no tenir ascensor. Pujar les
bosses de la compra per aquella escala estreta era una tasca que la mare solia
encarregar-me. Es tornava especialment difícil quan a l’escala et creuaves amb
la veïna del sobreàtic. La Dolores era una senyora de mitjana edat amb una
obesitat severa. Coincidir amb la Dolores resultava un suplici. El dia que
vàrem quedar encallats i van haver d’avisar als bombers fou força compromès.
Tots dos ploràvem sense consol. Jo perquè em faltava l’aire, esclafat contra la
barana de l’escala. I la Dolores perquè havien caigut per terra les galetes de
mantega daneses que duia a les bosses, esmicolades sense cap possibilitat de
tornar a ser comestibles.
D’ençà d’aquell dia la Dolores va
recórrer diferents gosseres municipals per adoptar el gos que li canviaria la
vida. Vivia sola en el pis gegant de l’Eixample, per la qual cosa la grandària
del gos no havia de suposar cap impediment. Havia de ser un gos àgil i de pota
ferma per pujar aquella escala fins al sobreàtic. La troballa va ser la Rita.
Una llebrer rebutjada dels canòdroms perquè corria massa i rebentava el joc de
les apostes.
Poc a poc es van anar fent l’una a
l’altra i es van establir les rutines habituals entre mestressa i gossa.
Reeducar-la per fer les necessitats fora de casa, sociabilitzar-la al parc amb
d’altres gossos, les visites al veterinari, etcètera, etcètera. Tot un seguit
de tasques que van obligar a la Dolores a sortir, per fi, regularment del seu
sobreàtic. Es movia feixuga mentre la
Rita caminava en gràcils saltirons com si sobrevolés damunt els núvols. La
Dolores esbufegava darrere la corretja mentre la Rita es delia per córrer
lliure com el vent. Ambdues es van veure en la necessitat d’emmotllar-se al
tarannà de l’altre. El primer gest pràctic de la Dolores fou comprar-se calçat
esportiu per caminar còmode i poder seguir el pas de la Rita. De forma lenta
però ferma cada dia el passeig s’allargava més. La cara vermella,
congestionada, les temples a punt d’esclatar i el cor que li sortia per la
boca. Aquest era l’estat habitual de la Dolores quan veies l’estranya parella
passejar pel parc. Ans al contrari, la Rita sense cap mena d’esforç aparent
feia tot el possible per caminar a pas de tortuga. Alentia cada petjada com si
hagués de deixar una empremta perenne. Estirava de la corretja en sentit
contrari al de la marxa. Posava el fre de mà i la marxa enrere de forma
premeditada. Les orelles replegades enrere, la cua entre les cames i els ulls a
punt de sortir-li de les òrbites eren un mecanisme automàtic que s’activava en
sentir el panteix ofegat de la seva mestressa. Ho va fer tot per tal
d’evitar-ho. Caminar només enrere, barallar-se amb els gossos del parc i
provocar conflictes constants, negar-se a baixar les escales de la finca.
Menjar pinso i llaminadures de forma descontrolada era l’altre recurs. Res no
era suficient per convertir-se en la versió, altre temps, de la Dolores.
En algun punt del camí entre la Rita
i la Dolores es va contravenir l’enunciat del Teorema de Bolzano. En un mateix
interval dues funcions continues, una creixent i l’altre decreixent en algun
punt s’han de creuar. No només no es van creuar ni trobar, sinó que cada vegada
es van separar més l’una de l’altra. La Rita va anar guanyant pes i més
pes fins que trobar-se-la a l’escala
suposava saltar un obstacle insalvable. La Dolores seguia anant al parc. Hi
feia cent, dues-centes o tres-centes voltes sense fi. Darrere seu arrossegava
la corretja buida, perseguida pel record d’un gos que abans havia estat el seu
referent. En arribar a la finca pujava els graons de cinc en cinc. Amb sort et
pujava les bosses de la compra i et duia a coll i be si feia falta.
La distància entre elles dues
creixia dia a dia sense aturador. Havien sobrepassat el punt de no retorn de
tota parella. Una a casa, recolzava la panxa ajaguda al sofà mentre l’altra, hiperactiva
i esquelètica es convertia en la millor versió de la núvia cadàver de Tim
Burton. Tot aquell esforç per trobar-se, per trobar el nexe d’unió havia estat
estèril. Tan sols un darrer fet les va ajuntar per darrera vegada. Una per
excés i l’altre per defecte, o a l’inrevés, van patir dolències cardíaques. El
final fou el mateix. En poques setmanes de diferència el pis del sobreàtic es
va quedar buit. D’ençà, les cendres
d’ambdues descansen repartides per diferents espais del parc.
Avui ens toca visita al veterinari.
Sota la tirania de la bàscula veure l’avaluació que en faci la doctora. No som
ni la Rita ni la Dolores, però fàcilment ho podríem arribar a ser. Perdre’s en
un mateix per no trobar-se en l’altre no resulta tan difícil. La nostra
història encara està per escriure. Però aquesta estarà guiada sota el nostre
nou nexe comú. La bàscula.
Jordi
Keerl
