Veure no és entendre:

Fa unes setmanes enrere, ja he perdut el compte vaig sentir l’expressió sortida d’un il•lustrat llibre de Stendhal, crec que la Cartoixa de Parma, on es deia que Veure no és Entendre. O almenys necessàriament. Afortunadament, hom que és un perfecte ignorant, té la fortuna de quan sent coses d’aquesta mena, sorprendre’s i tenir el goig de poder aprendre quelcom de tant en tant.

A partir d’aquell moment, he divagat pels pensaments donant-li voltes a l’assumpte, i segurament tan sols he arribat a la conclusió que he esmerçat gran part de la meva vida intentant entendre un xic com funciona tot plegat. Podem dir que l’esmentada empresa no ha prosperat gaire en aquest sentit, si més no per acabar constatant que difícilment s’entén el conjunt de les coses. Potser tan sols i amb fortuna alguna part inconnexa, individual, independent. Per aquells que som de mena observadors, o almenys ens ho sembla, l’èxit escàs aconseguit, no deixa de ser en certa forma decebedor.

Quantes vegades hom s’ha quedat perplex davant del que ha vist, del que ha viscut, del que ha sentit? Quantes vegades ens hem plantejat i qüestionat les coses, intentant trobar-li un sentit. I quantes vegades hem trobat la solució? Potser algú ha estat més afortunat que jo i ha reeixit. Jo puc dir que no ha estat així en el meu cas. Cosa que em fa plantejar altres qüestions. Potser és certa la teoria d’alguns científics que la mera observació de les coses fa que quedin modificades, la teoria venia a dir que en intercedir en la natura per comprendre-la, la modificava; per tant totes aquelles conclusions que es treuen estan alterades d’alguna forma. Fent cas d’aquesta teoria, pren d’alguna forma més rellevància l’axioma de Stendhal.

Tot plegat, es resumeix en l’alteració del observat..... quina explicació més planera per dir que no he entès res en el transcurs de la meva vida. Fora potser un consol per poder descansar en recerca tan inútil. O fora una alternativa per trobar noves vies de recerca. Explicacions a cegues, a les fosques, sense alteracions. O el fet d’emprar altres sentits alteraria el resultat obtingut? Potser si. S’han d’acotar els sentits per poder arribar a l’observació pura. Com es pot observar sense sentits? A quines paradoxes ens portaria tot plegat.

Vegeu com tot s’embolica indefectiblement. És a dir...... val la pena intentar esbrinar quelcom del vist, viscut i/o sentit. Té alguna explicació invariant, universal, inamovible.....(diguem que sóc fruit d’una educació científica, resignada amb el pas del temps) Tot em fa pensar cada cop més que no hi ha explicacions plausibles.

Recentment he viscut de prop una experiència relacionada amb el món dels invidents. Això ja és una altra història, però podria enllaçar en algun sentit amb aquestes reflexions. Sense veure, s’entenen millor les coses, pel fet de no alterar-les? No sé, segurament s’aguditzen d’altres sentits, qui sap si també alteradors de la observació. En tot cas i per uns dies em vaig provar de posar en la situació d’una persona invident. Evidentment podeu entendre que l’equivalència no és equiparable ni molt menys. Però em serví per constatar que malgrat la meva ignorància sóc privilegiat per poder alterar amb la meva vista tot allò que observo. Potser arribat en aquest punt, ja no importa tant el sentit de les coses, sinó més el poder-les fruir en certa manera. I així potser vaig poder gaudir de la meva primera observació..... Com no, .... no en vaig treure l’entrallat. Però...... quina bellesa.

Restaven potser els darrers dies de la primavera. Em trobava al Mas, on per reminiscències d’una època que ja s’està morint, s’hi troben uns safaretjos on antigament s’hi abeurava el bestiar. Per aquestes èpoques encara disposa d’aigua abundant, cosa que en el transcurs de la canícula es fa més aviat escassa. Deuria ser prop de l’hora de dinar, i sense fer pas una calor excessiva. Tot fent el badoc, cosa habitual en mi, em detinc en la observació del vol d’un reduït estol d’orenetes. Aquest vol entre-tallat , en constant ziga-zaga habitual en elles es convertí en un vol d’una precisió matemàtica. Definien una paràbola de dalt cap a baix, per tornar-se e enlairar cel amunt, tot just fent parada infinitesimal al cim de l’aigua verdosa del safareig. No si capbuçaven pas, tampoc donava la sensació de que s’alimentessin de qualsevol mena de mosquit aquàtic, ni tan sols que beguessin aigua. Qui sap si era una mena de bany d’inici de temporada, d’aquella mena que hom només es mulla part de les extremitats sense gosar anar més enllà per la fredor de l’aigua.

És a dir, com sol ser habitual en mi, no en vaig solucionar el misteri, no vaig acabar d’entendre el significat d’aquell gest aeri produït per aquests simpàtics animalons. Però potser per primer cop em va ser ben igual, en tenia prou en poder-ho observar. Quina plasticitat infinita en aquell brot d’estiu incipient. Quina pau serena em donà per uns instants ser un perfecte ignorant i poder gaudir en plenitud la pura natura. Per un moment semblà tot tan simple, ja res no era en va ni ximple. Interiorment vaig donar gràcies per poder observar, i viure moments així. Vaig donar gràcies de ser un ignorant privilegiat i poder-hi veure, tot i que fos Veure Sense Entendre.


Mas Pla – Juliol 2.005

- SONEN CAMPANES. –

Estiuejo en un poble on malgrat els temps moderns que ens ha tocat viure encara ara se sent el dringar del campanar de l’església de St. Pere. Els quarts, la mitja i les hores. Però avui, massa aviat en el temps sonen les campanes, sonen les campanes a mort.

A hom se li glaça la sang en situacions d’aquesta mena. Indefectiblement no puc deixar de qüestionar-me, qui és, què ha passat, com ha estat..... Quina vida haurà tingut, haurà set feliç, haurà fet feliços als altres, etc etc.... Tot això sentint el dringar fred de la campana de l’església de St. Pere.

Aquest so em deixa consternat, em produeix esgarrifança i amb el meu afany de voler entendre el per què de tot plegat començo a elaborar teories físiques o metafísiques de com ha de ser la campana per produir aquell so.

La composició de l’aliatge del metall, el pes, la densitat, l’alçada sobre el nivell del mar, l’estat de l’atmosfera per propagar les ones i la forma de la campana. Serà una campana especial o bé més normaleta. Entrarà dins dels canons habituals o serà una campana fora del comú i més aviat excèntrica.

I tot d’un plegat em quedo encallat en el concepte de campana i normalitat que es transforma campana i norma...... He topat sense voler amb la campana normal de Gauss. L’atenció se’m devia ràpidament en l’estadística elemental. Jo que sé de poc i de res recordo vagament la teoria estadística de la campana de Gauss. Alguns breus estudis de vessant científica i molts anys de psicoteràpia per definir-me com a persona dins de la normalitat han fet de mi objecte formal de l’estadística. Finalment estava centrar en la campana, tenia els problemes corrents de la gent, era normalment (o raonablement) feliç, amb les angoixes pròpies dels 40’s.

Tret del fet que hagués començat les vacances amb mal peu (o mals peus), trencant-me dos dits, un de cada peu, en el mateix dia,....... Estava essent normal, seguia centrat, ubicat al bell mig de la campana de Gauss. Però comptant que fa vora quinze anys enrere em va passar el mateix accident, havia de reconèixer que estava davant d’un fet extraordinari. Aleluia, havia sortit de la normalitat del Sr. Gauss.. Tornava a ser un excèntric recalcitrant.

Vana il·lusió. Quan has caigut en el parany de la normalitat i de l’estadística ja no te’n pots desfer tan fàcilment. I arribats en aquest punt haig de reconèixer que l’estadística m’ha vençut.

Potser començar les vacances amb mal peu tal com comentava abans, era només un presagi del què havia de passar. Ni tan sols s’han arribat a acabar les esperades vacances que ja s’han espatllat abans d’hora. Qui no ha sentit a parlar de la teoria estadística de les parelles que es desfan en període de vacances. Qui no ha pensat que això és cosa dels altres. Un es sent fort i valent davant l’estadística i prova de desafiar-la. Alguns ho aconsegueixen i vencen l’estadística.... d’altres són vençuts, no els salva ni la campana. Ans al contrari, és la normalitat de les vacances.
Puc dir ben fort alt i clar que he complert les normes estadístiques. La relació de parella que mantenia s’ha acabat, com no, en període vacacional. Tot just constato un fet, i en adonar-me’n d’això veig que no sonaven les campanes. L’insomni, el cansament i les cabòries fan males passades.

Potser no ha mort ningú, però dins meu sonen campanes; sonen campanes a mort. Tan sols ha mort un sentiment, però dol igual o més.

Que sonin les campanes, que sonin les campanes a mort per a Vostè Sr. Gauss.

Enterrem aquesta p... estadística.


- SONEN CAMPANES. –
18/08/2008
jordi keerl