Fotografia (música en clickar el títol)

“we live together in a photograph of time”

Quan hom és donat a certs estats de melanconia i en ocasions s’aferra a un passat que no necessàriament ha de ser millor ni molt menys, contradictòriament pot fer ús de les noves tecnologies.Cercar allò que sovint ens aboquen els pensaments, sentiments, impulsos i/o sensacions.

Així doncs haig de reconèixer que Ohh Senyor he pecat fent ús de la Santíssima Trinitat dels nous temps moderns. El Pare Google, el fill Youtube i l’Esperit Sant Facebook. Per aquests camins insondables vaig topar amb una entrevista que feien a la dècada dels 70’s a un escriptor nostrat on amb finura i un cert “tansemenfotisme” arribava a la sàvia conclusió que aquells que no saben escriure, tan sols els hi queda el recurs de la ironia. No seré jo qui jutgi aquest criteri ni molt menys qui faci honor a les seves lletres catalanes o no. Des de la meva humil manera de veure les coses, la ironia no és així com sembla un recurs tan fàcil ni tan socorregut; com per donar-li caire d’escriptura banal i mal construïda. Senzill fora caure en la grolleria basta, planera i de poc significat.

Fet aquest preàmbul no sé on em durà el plantejament que m’agradaria transmetre tot d’un plegat.

Ja fa un temps enrere, no excessiu, vaig passar una agradable diada amb una amiga. I vull matisar el terme amiga/amic doncs sentia recentment en un debat radiofònic que la paraula més devaluada és precisament amic / amiga, fruït de l’ús i abús del Facebook. Ningú pot tenir de sobte tants amics sorgits espontàniament com a bolets. És aquí quan pren més força i rellevància l’encertat : “Amics, Coneguts i Saludats”. Aquesta amiga (no virtual) m’explicà una anècdota familiar per a mi entranyable.

Resulta que fa uns certs anys, el matrimoni que formaven els seus vells avis es veié sotmès a la circumstància que l’espòs fou operat de cataractes. En el subseqüent postoperatori i quan li tragueren la vena dels ulls el primer comentari que féu, fou: “Estimada, com t’has arrugat” Hi ha qui ho entendrà com una ofensa cap a la seva vella bella muller de tota la vida. Altrament també ho podem entendre com un acte inconscient d’amor. Aquest senyor en el seu imaginari, el temps no havia passat per a la seva estimada. L’havia mantingut en el punt més bell del seu record com flor d’un dia que no es panseix mai. Però defugint per uns instants del romanticisme més pur. Tornant poc o molt a la realitat ni que sigui mitjançant els elements virtuals a l’ús. Quan retrobem algun antic company d’estudis al “món Facebook” (diuen que aquesta fou la primera finalitat d’aquest programari de la xarxa), qui més qui menys el primer que fa és mirar quines fotografies hi té penjades. Acte seguit amb un innocent i vanitós acte d’autoengany ens fem ressò de com ha envellit aquella persona, sense voler reconèixer la recíproca. És a dir, tots (la nova anomenada comunitat global) pensen el mateix envers nosaltres.

Arribats en aquest punt i fruit de diverses fonts diferenciades brollen en mi alguns pensaments dispersos que podrien tendir a convergir per arribar en alguna conclusió. Que sigui certa o no, ja està per veure. Però com diuen “Se non è vero......è ben trovato”.

Fent referència a la imatge que tenim de nosaltres mateixos, llegí en algun paper que hom s’autodefineix cada dia de nou en nou. Doncs si en la ment retinguéssim la nostra imatge ideal dels 20 ó dels 30 anys no ens reconeixeríem cada matí front l’espill. Per tant la percepció de la nostra imatge és dinàmica. Mentre que la percepció envers aquells que fa temps que no hem vist ha restat estàtica, aturada en l’espai-temps. Tal vegada com una “fotografia en el temps”

De la meva breu però intensa relació amb les arts plàstiques recullo una definició donada en conferència i publicada pels mitjans de publicació que deia així: “Mentre el retrat literari s’esplaia en el temps, el retrat fotogràfic, com l’artístic, capta el moment; atura el temps: # la llum escrita # “ (V.A. dixit).

Avui en dia que tot té una velocitat vertiginosa, on tot és de consum ràpid, d’usar i tirar; on el recanvi és prioritari i es reposa o substitueix qualsevol element o peça per una de nova, sense mirar d’aprofitar el vell, ni fer-ne esmena o intent de reparar-ho; aturar el temps sembla cada cop quelcom més irrisori. Fins i tot la fotografia s’ha transformat de tal manera que en ésser digital, la còpia o reproducció té poc valor. Si cal clickem un botó i ho llencem tot a la “papelera de reciclaje”

Però reprenent el fil del que em dugué a fer aquestes quatre ratlles, el comú o diferent que jo pugui tenir amb aquesta parella d’avis pot ser molt, poc o contradictori, segons com es vegi.
Diferent en l’aspecte que jo no tinc parella formal, estable i/o duradora. Malgrat alguns intents no he reeixit en aquesta difícil tasca. Aquells matrimonis sòlids que eren per tota una vida esdevenen avui prou sovint relacions consumibles, cojunturals i en cert aspecte, frugals de poc condiment ni fonament. No negaré que de les relacions que hagi pogut tenir algunes han calat més fons, han deixat certa petja..... però al cap de vall foren fugisseres com el temps.

Un tret comú amb aquells matrimonis d’encà que acabaven junts els seus dies, és el fet que un/a “ex” és per a tota la vida. Lliga més que la pròpia institució del matrimoni o si molt m’apuren encadena més que qualsevol hipoteca compartida.

Tot i això amb els pesos feixucs que tots hem carregat en alguna ocasió a les espatlles, el positiu d’aquests “intents frustrats” al mateix que l’avi de les cataractes, les imatges de les meves “ex” restaran en les meves pupiles com fotografies fixades en el temps. Seran per a mi eternament joves, en el seu punt àlgid de la bellesa. El temps s’haurà aturat i romandran constants i incorruptibles en el record de l’imaginari.

No veuré el degoteig del pas del temps, ni el seu envelliment (que no embelliment), ni el pes de la gravetat, ni “l’arruga és bella”, ni el botox, ni la silicona, ni tantes coses que tan sols són fruit del calendari..... Però seré just i no negaré la major ni la recíproca. Ningú veurà la meva decrepitud, com les meves entrades es converteixen en sortides per deixar-me en alopècic perdut. No veuran com em segueixen creixent indefectiblement nas i orelles (ja de per si de mides considerables). No veuran com em surti la corba de la felicitat i se m’eixampli el pap fins a no tenir coll, ni com se m’ompli la pell de taques i berrugues pròpies de la genètica familiar.

Així doncs per sort de tots ens haurem mantingut en una fotografia del temps. En el bell record, afortunadament. En aquest record no s’haurà produït l’antic i anomenat “tempus fugit”. Podem concloure doncs que molts de nosaltres en descobrir que el temps és efímer i amb data de caducitat descobrim una mena de frenètic “carpe diem”, sense pensar en la vellesa. Que definitivament tan sols la podem dignificar amb la bellesa dels nostres actes. Tasca d’antuvi difícil, doncs el gènere humà és tan donat a errar i malmenar.

Com deia l’escriptor, no sé si aquestes quatre ratlles hauran quedat tenyides per la ironia, espero i desitjo que no. Tan sols arribo a la conclusió certa i veritable que jo d’escriure no en sé més.


Mas Pla – Gener-2009

PD: Com tot a la vida, els pensaments venen donats per les vivències, el que ens expliquen, sentim i/o volem escoltar. Aquest escrit no s’entendria sense dos fets. La bonica història dels avis i la música, lletra i cançó de “Antony & the Johnsons” – “fistfull of love”. Pequeu tal com ho vaig fer jo i cerqueu-lo a xarxa.

Vull dedicar aquest pobre text amb gratitud plena a l’amiga Isabel Agusti i Soler. Tu amb el teu aspecte nòrdic, i que tan bé se t’escau la conjugació verbal llatina (sum, es, est, sumus, estis, sunt). És a dir en definitiva, Isabel: “Gràcies per ser i estar”.