Ara que estem pels vols de Nadal, tornem a recordar la màgia de les coses petites i grosses. Com màgics són els tres reis i màgic fou l’estel que els guià fins al pessebre per adorar a l’Infant Jesús.
Quan jo era un nen m’explicaren la següent història referida als tres reis mags i el poder de la seva màgia. Com era possible que sabessin el que jo volia si a casa no feiem les clàssiques cues per anar a portar la carta als reis o als seus patges reals? L’explicació com és evident era màgica. Si a l’hora d’anar a dormir penjaves la carta als reis del marc de la finestra i observaves la Lluna amb totes les teves ganes, aleshores al bell mig de la fosca nit i guiat per la llum de la Lluna venia volant sobre un núvol un patge real damunt del seu camell i recollia la “carta”.
Aquesta màgia especial que recordem un cop a l’any, la tenim en alguns aspectes més propers i quotidians del que solem pensar. D’un temps ençà, potser degut al fet de madurar, vinc contemplant nit rere nit, el nostre satèl•lit. Em vinc a referir a la Lluna. Ara quan la contemplo recordo una època no molt llunyana, on la pròpia contemplació d’aquesta suposava un trasbals.
Fou una època de canvis, una època dura en certa manera. En aquesta mena d’èpoques, al menys en aquell temps, hom es refugiava en fets secundaris de la vida. Molta feina, problemes per resoldre, etc, etc. D’aquella època, recordo com de forma sobtada, mes rere mes se m’apareixia al llit el reflex de la Lluna plena. La vida corria en certa forma frenètica, sense aturador. D’alguna manera vaig conèixer una forma primigènia de mesurar el pas del temps, la Lluna.
Amb la companyia de la Lluna al capçal del meu llit, entenia com de forma inconsistent havia passat un altre mes, o per ésser més exactes 28 dies. Era l’única certesa que tenia per segur. D’altres aspectes de la vida, que encara avui desconec, se’m presentaven com enunciats irresolubles. Allò sens dubte era la revelació evident que quelcom quedava i queda encara per resoldre.
Però avui, la contemplació de la pròpia Lluna ja no la visc en absolut com un trasbals; tanmateix és quelcom molt més plaent del que hom pot suposar d’antuvi.
Segurament amb més serenor, maduresa, o una sàvia resignació davant dels fets inexplicables que ens acompanyen al llarg de la vida; avui contemplo la Lluna, i les seves fases, com la companya d’aquest camí que anem fent. I com la vida mateixa, té una cara oculta, que mai coneixerem. Clara, fosca, amb diferents matisos, la vegi o no sempre està amb mi. Per això avui visc la Lluna com un fet segur, permanent, canviant si es vol; però a la fi complaent.
Lluna, fases, 28 dies de misteri, 28 dies de certesa, 28 dies de companyia silent, 28 dies de màgia. Gràcies Lluna.
25/12/2.001 Nadal.
dijous, 4 de desembre del 2008
dilluns, 3 de novembre del 2008
Cercant un lloc:
Avui en dia qui no disposa dels moderns estris anomenats navegadors, cercadors, google-maps i tants d’altres. Qui no ha fet ús en alguna ocasió d’aquestes eines.
Però retrocedim en el temps on es navegava amb sextant, o més enllà mirant els estels. Quin no es podria sentir perdut avui en dia si haguéssim de retrocedir als antics mecanismes. Però malgrat les novetats tecnològiques sempre hi haurà un lloc especial on tots i cadascun de nosaltres vol arribar algun dia.
He conegut al llarg del temps gent que volta el món incansablement, per tot arreu. Quan més lluny i exòtic millor. Amb l’afany de trobar quelcom fora del comú, allò que els deixi “tocats” en tots els sentits. I com no poder tornar per explicar-ho al seu entorn amb gran magnificència de detalls.
Haig de reconèixer que jo no sóc d’aquesta mena de persones. Per alguns dels qui procedim en certa manera de l’Empordà Petit, no ens cal voltar gaire. Qui hagi viscut un dia de tramuntana, el blau del mar, la verdor dels pins i la lluminositat tibant del cel a forma de tela a punt d’esquinçar-se ja en té gairebé prou per sentir-se a gust amb el panorama.
En un període recent de la meva vida he conegut un xic d’aprop un corrent artístic que es diu precisament “Un Lloc Especial”. Consisteix a que els artistes mostrin al públic el seu lloc especial, on cito agafant les fonts de la creadora d’aquest corrent hi tinguin: moments íntims, espais de reflexió, el quotidià, un punt de trobada, l’espai de l’artista, la simplicitat, situació còmode i familiar.
Sense ser artista ni molt menys, ni cap personatge il•lustre, podria fer un seguit de les meves localitzacions especials centrades en un espai concret. La majoria i sense desmerèixer cap altre lloc serien de l’Empordà. Fora de la frontera de l’Empordà Petit conec una pineda particular on per accedir-hi primer has de saltar la tanca metàl•lica d’entrada. La pineda en si mateix és un petit pujol molt agraït en l’època de caçar bolets. Des d’allà estan pots observar diversos campanars dels pobles veïns, el cementiri local i fins i tot els pocs camps conreats que queden avui en dia. Semblaria que la pineda fos immersa en un núvol blavós, espurnejat pels bells ratjos de les primerenques flors silvestres de la primavera. En aquest punt i si tens el goig d’estar amb la companyia adequada, és com tocar un trosset de cel. Jo ho he pogut viure afortunadament.
Tot i això seguint l’enunciat del corrent artístic contradictòriament em fa pensar que aquest lloc especial no ha de ser un espai concret, cap ubicació física. Per tal no ens caldrien cap mena d’estris moderns de localització. Aquest lloc especial esdevé un denominador comú per a totes les persones al llarg de tots els temps.
Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida: “on sóc?” i subseqüentment: d’on vinc? On vaig? Quina és la meva escomesa a la vida? Segurament són les preguntes més antigues i més desgastades de la humanitat.
Puc dir per part meva que cadascú haurà arribat a les seves pròpies conclusions. Hi ha qui s’agafa anys sabàtics per pensar-hi, altres fan la volta al món, hi haurà qui es posarà en situacions límit o extremes per trobar alguna resposta concreta. Qui més qui menys farà servir el seu mètode particular.
Com diria el cantant ara que fa 20 anys que tinc 20 anys, sortosament les coses es veuen amb més serenor. Ja no em bull la sang de manera efervescent i puc prendre distància de les coses. En definitiva relativitzar més i ser menys exigent i absolutista. Convisc amb la gamma de grisos i ja no oscil·lo entre el blanc i el negre..
És una sort arribar en aquest punt, doncs conclous que no hi ha respostes absolutes. No et preocupa ni t’angoixa el fet que no ho pots saber ni entendre tot. Arribes més o menys a l’equador de la vida i veus els encerts i els errors de la joventut. Potser alguns voldran continuar en l’eterna joventut i arribar a vells sense ser adults.
Però per més lluny que hom vulgui anar, per més remot que sigui el lloc, el que està clar que al final un no pot fugir de si mateix i en un moment o altre tots ens hem de fer preguntes i arribar a certes respostes per més que costi. Copçant la idea prèvia que no hi ha respostes certes si abans no ens hem formulat les preguntes adequades.
Un punt determinant en tota reflexió i arribada aquesta edat, hom pren consciència que el viatge s’acaba. Per dir-ho ras i curt, que arriba la mort. Per alguns això els neguiteja i de cop han de fer milers d’activitats frenèticament.
Jo em conformo en omplir el temps que em quedi dignament. Que quan pugui mirar enrere em pugui sentir mitjanament satisfet i que no hagi fet massa mal a gaire gent. Sé que no és una tasca fàcil doncs la pròpia condició humana ens fa errar contínuament.
Ja des d’aquest moment demano perdó pels errors comesos i pels qui hagi pogut ofendre. Excusar-me d’antuvi per tots els errors que seguiré cometent d’aquí al final. Pot sonar a vana excusa, però el propòsit d’esmena hom el té après. Altra cosa és reeixir en la tasca.
Però el gran èxit de tot plegat no és trobar un lloc especial concret, ni molts, ni diversos. Perquè l’èxit és estar bé a qualsevol lloc i això tan sols s’aconsegueix quan hom està bé amb si mateix. Podríem dir que el lloc especial és la nostra ànima asserenada i en pau amb ella mateixa. A partir d’aquí tot al nostre voltant serà especial, doncs ja no tindrem el neguit de cercar o trobar res concret. Ans al contrari serem nosaltres mateixos que ens oferirem per fer especial cada situació, cada petit detall, sense esperar res a canvi. Senzillament la definició més bàsica de l’amor: donar sense esperar res a canvi.
Podem concloure doncs que l’amor que oferim, donem a d’altri farà que tots i cadascun dels llocs siguin especials.
A Fiona Morrison
Amb afecte
Jordi Keerl
Mas Pla - Tardor 2.008
Avui en dia qui no disposa dels moderns estris anomenats navegadors, cercadors, google-maps i tants d’altres. Qui no ha fet ús en alguna ocasió d’aquestes eines.
Però retrocedim en el temps on es navegava amb sextant, o més enllà mirant els estels. Quin no es podria sentir perdut avui en dia si haguéssim de retrocedir als antics mecanismes. Però malgrat les novetats tecnològiques sempre hi haurà un lloc especial on tots i cadascun de nosaltres vol arribar algun dia.
He conegut al llarg del temps gent que volta el món incansablement, per tot arreu. Quan més lluny i exòtic millor. Amb l’afany de trobar quelcom fora del comú, allò que els deixi “tocats” en tots els sentits. I com no poder tornar per explicar-ho al seu entorn amb gran magnificència de detalls.
Haig de reconèixer que jo no sóc d’aquesta mena de persones. Per alguns dels qui procedim en certa manera de l’Empordà Petit, no ens cal voltar gaire. Qui hagi viscut un dia de tramuntana, el blau del mar, la verdor dels pins i la lluminositat tibant del cel a forma de tela a punt d’esquinçar-se ja en té gairebé prou per sentir-se a gust amb el panorama.
En un període recent de la meva vida he conegut un xic d’aprop un corrent artístic que es diu precisament “Un Lloc Especial”. Consisteix a que els artistes mostrin al públic el seu lloc especial, on cito agafant les fonts de la creadora d’aquest corrent hi tinguin: moments íntims, espais de reflexió, el quotidià, un punt de trobada, l’espai de l’artista, la simplicitat, situació còmode i familiar.
Sense ser artista ni molt menys, ni cap personatge il•lustre, podria fer un seguit de les meves localitzacions especials centrades en un espai concret. La majoria i sense desmerèixer cap altre lloc serien de l’Empordà. Fora de la frontera de l’Empordà Petit conec una pineda particular on per accedir-hi primer has de saltar la tanca metàl•lica d’entrada. La pineda en si mateix és un petit pujol molt agraït en l’època de caçar bolets. Des d’allà estan pots observar diversos campanars dels pobles veïns, el cementiri local i fins i tot els pocs camps conreats que queden avui en dia. Semblaria que la pineda fos immersa en un núvol blavós, espurnejat pels bells ratjos de les primerenques flors silvestres de la primavera. En aquest punt i si tens el goig d’estar amb la companyia adequada, és com tocar un trosset de cel. Jo ho he pogut viure afortunadament.
Tot i això seguint l’enunciat del corrent artístic contradictòriament em fa pensar que aquest lloc especial no ha de ser un espai concret, cap ubicació física. Per tal no ens caldrien cap mena d’estris moderns de localització. Aquest lloc especial esdevé un denominador comú per a totes les persones al llarg de tots els temps.
Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida: “on sóc?” i subseqüentment: d’on vinc? On vaig? Quina és la meva escomesa a la vida? Segurament són les preguntes més antigues i més desgastades de la humanitat.
Puc dir per part meva que cadascú haurà arribat a les seves pròpies conclusions. Hi ha qui s’agafa anys sabàtics per pensar-hi, altres fan la volta al món, hi haurà qui es posarà en situacions límit o extremes per trobar alguna resposta concreta. Qui més qui menys farà servir el seu mètode particular.
Com diria el cantant ara que fa 20 anys que tinc 20 anys, sortosament les coses es veuen amb més serenor. Ja no em bull la sang de manera efervescent i puc prendre distància de les coses. En definitiva relativitzar més i ser menys exigent i absolutista. Convisc amb la gamma de grisos i ja no oscil·lo entre el blanc i el negre..
És una sort arribar en aquest punt, doncs conclous que no hi ha respostes absolutes. No et preocupa ni t’angoixa el fet que no ho pots saber ni entendre tot. Arribes més o menys a l’equador de la vida i veus els encerts i els errors de la joventut. Potser alguns voldran continuar en l’eterna joventut i arribar a vells sense ser adults.
Però per més lluny que hom vulgui anar, per més remot que sigui el lloc, el que està clar que al final un no pot fugir de si mateix i en un moment o altre tots ens hem de fer preguntes i arribar a certes respostes per més que costi. Copçant la idea prèvia que no hi ha respostes certes si abans no ens hem formulat les preguntes adequades.
Un punt determinant en tota reflexió i arribada aquesta edat, hom pren consciència que el viatge s’acaba. Per dir-ho ras i curt, que arriba la mort. Per alguns això els neguiteja i de cop han de fer milers d’activitats frenèticament.
Jo em conformo en omplir el temps que em quedi dignament. Que quan pugui mirar enrere em pugui sentir mitjanament satisfet i que no hagi fet massa mal a gaire gent. Sé que no és una tasca fàcil doncs la pròpia condició humana ens fa errar contínuament.
Ja des d’aquest moment demano perdó pels errors comesos i pels qui hagi pogut ofendre. Excusar-me d’antuvi per tots els errors que seguiré cometent d’aquí al final. Pot sonar a vana excusa, però el propòsit d’esmena hom el té après. Altra cosa és reeixir en la tasca.
Però el gran èxit de tot plegat no és trobar un lloc especial concret, ni molts, ni diversos. Perquè l’èxit és estar bé a qualsevol lloc i això tan sols s’aconsegueix quan hom està bé amb si mateix. Podríem dir que el lloc especial és la nostra ànima asserenada i en pau amb ella mateixa. A partir d’aquí tot al nostre voltant serà especial, doncs ja no tindrem el neguit de cercar o trobar res concret. Ans al contrari serem nosaltres mateixos que ens oferirem per fer especial cada situació, cada petit detall, sense esperar res a canvi. Senzillament la definició més bàsica de l’amor: donar sense esperar res a canvi.
Podem concloure doncs que l’amor que oferim, donem a d’altri farà que tots i cadascun dels llocs siguin especials.
A Fiona Morrison
Amb afecte
Jordi Keerl
Mas Pla - Tardor 2.008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Veure no és entendre:
Fa unes setmanes enrere, ja he perdut el compte vaig sentir l’expressió sortida d’un il•lustrat llibre de Stendhal, crec que la Cartoixa de Parma, on es deia que Veure no és Entendre. O almenys necessàriament. Afortunadament, hom que és un perfecte ignorant, té la fortuna de quan sent coses d’aquesta mena, sorprendre’s i tenir el goig de poder aprendre quelcom de tant en tant.
A partir d’aquell moment, he divagat pels pensaments donant-li voltes a l’assumpte, i segurament tan sols he arribat a la conclusió que he esmerçat gran part de la meva vida intentant entendre un xic com funciona tot plegat. Podem dir que l’esmentada empresa no ha prosperat gaire en aquest sentit, si més no per acabar constatant que difícilment s’entén el conjunt de les coses. Potser tan sols i amb fortuna alguna part inconnexa, individual, independent. Per aquells que som de mena observadors, o almenys ens ho sembla, l’èxit escàs aconseguit, no deixa de ser en certa forma decebedor.
Quantes vegades hom s’ha quedat perplex davant del que ha vist, del que ha viscut, del que ha sentit? Quantes vegades ens hem plantejat i qüestionat les coses, intentant trobar-li un sentit. I quantes vegades hem trobat la solució? Potser algú ha estat més afortunat que jo i ha reeixit. Jo puc dir que no ha estat així en el meu cas. Cosa que em fa plantejar altres qüestions. Potser és certa la teoria d’alguns científics que la mera observació de les coses fa que quedin modificades, la teoria venia a dir que en intercedir en la natura per comprendre-la, la modificava; per tant totes aquelles conclusions que es treuen estan alterades d’alguna forma. Fent cas d’aquesta teoria, pren d’alguna forma més rellevància l’axioma de Stendhal.
Tot plegat, es resumeix en l’alteració del observat..... quina explicació més planera per dir que no he entès res en el transcurs de la meva vida. Fora potser un consol per poder descansar en recerca tan inútil. O fora una alternativa per trobar noves vies de recerca. Explicacions a cegues, a les fosques, sense alteracions. O el fet d’emprar altres sentits alteraria el resultat obtingut? Potser si. S’han d’acotar els sentits per poder arribar a l’observació pura. Com es pot observar sense sentits? A quines paradoxes ens portaria tot plegat.
Vegeu com tot s’embolica indefectiblement. És a dir...... val la pena intentar esbrinar quelcom del vist, viscut i/o sentit. Té alguna explicació invariant, universal, inamovible.....(diguem que sóc fruit d’una educació científica, resignada amb el pas del temps) Tot em fa pensar cada cop més que no hi ha explicacions plausibles.
Recentment he viscut de prop una experiència relacionada amb el món dels invidents. Això ja és una altra història, però podria enllaçar en algun sentit amb aquestes reflexions. Sense veure, s’entenen millor les coses, pel fet de no alterar-les? No sé, segurament s’aguditzen d’altres sentits, qui sap si també alteradors de la observació. En tot cas i per uns dies em vaig provar de posar en la situació d’una persona invident. Evidentment podeu entendre que l’equivalència no és equiparable ni molt menys. Però em serví per constatar que malgrat la meva ignorància sóc privilegiat per poder alterar amb la meva vista tot allò que observo. Potser arribat en aquest punt, ja no importa tant el sentit de les coses, sinó més el poder-les fruir en certa manera. I així potser vaig poder gaudir de la meva primera observació..... Com no, .... no en vaig treure l’entrallat. Però...... quina bellesa.
Restaven potser els darrers dies de la primavera. Em trobava al Mas, on per reminiscències d’una època que ja s’està morint, s’hi troben uns safaretjos on antigament s’hi abeurava el bestiar. Per aquestes èpoques encara disposa d’aigua abundant, cosa que en el transcurs de la canícula es fa més aviat escassa. Deuria ser prop de l’hora de dinar, i sense fer pas una calor excessiva. Tot fent el badoc, cosa habitual en mi, em detinc en la observació del vol d’un reduït estol d’orenetes. Aquest vol entre-tallat , en constant ziga-zaga habitual en elles es convertí en un vol d’una precisió matemàtica. Definien una paràbola de dalt cap a baix, per tornar-se e enlairar cel amunt, tot just fent parada infinitesimal al cim de l’aigua verdosa del safareig. No si capbuçaven pas, tampoc donava la sensació de que s’alimentessin de qualsevol mena de mosquit aquàtic, ni tan sols que beguessin aigua. Qui sap si era una mena de bany d’inici de temporada, d’aquella mena que hom només es mulla part de les extremitats sense gosar anar més enllà per la fredor de l’aigua.
És a dir, com sol ser habitual en mi, no en vaig solucionar el misteri, no vaig acabar d’entendre el significat d’aquell gest aeri produït per aquests simpàtics animalons. Però potser per primer cop em va ser ben igual, en tenia prou en poder-ho observar. Quina plasticitat infinita en aquell brot d’estiu incipient. Quina pau serena em donà per uns instants ser un perfecte ignorant i poder gaudir en plenitud la pura natura. Per un moment semblà tot tan simple, ja res no era en va ni ximple. Interiorment vaig donar gràcies per poder observar, i viure moments així. Vaig donar gràcies de ser un ignorant privilegiat i poder-hi veure, tot i que fos Veure Sense Entendre.
Mas Pla – Juliol 2.005
Fa unes setmanes enrere, ja he perdut el compte vaig sentir l’expressió sortida d’un il•lustrat llibre de Stendhal, crec que la Cartoixa de Parma, on es deia que Veure no és Entendre. O almenys necessàriament. Afortunadament, hom que és un perfecte ignorant, té la fortuna de quan sent coses d’aquesta mena, sorprendre’s i tenir el goig de poder aprendre quelcom de tant en tant.
A partir d’aquell moment, he divagat pels pensaments donant-li voltes a l’assumpte, i segurament tan sols he arribat a la conclusió que he esmerçat gran part de la meva vida intentant entendre un xic com funciona tot plegat. Podem dir que l’esmentada empresa no ha prosperat gaire en aquest sentit, si més no per acabar constatant que difícilment s’entén el conjunt de les coses. Potser tan sols i amb fortuna alguna part inconnexa, individual, independent. Per aquells que som de mena observadors, o almenys ens ho sembla, l’èxit escàs aconseguit, no deixa de ser en certa forma decebedor.
Quantes vegades hom s’ha quedat perplex davant del que ha vist, del que ha viscut, del que ha sentit? Quantes vegades ens hem plantejat i qüestionat les coses, intentant trobar-li un sentit. I quantes vegades hem trobat la solució? Potser algú ha estat més afortunat que jo i ha reeixit. Jo puc dir que no ha estat així en el meu cas. Cosa que em fa plantejar altres qüestions. Potser és certa la teoria d’alguns científics que la mera observació de les coses fa que quedin modificades, la teoria venia a dir que en intercedir en la natura per comprendre-la, la modificava; per tant totes aquelles conclusions que es treuen estan alterades d’alguna forma. Fent cas d’aquesta teoria, pren d’alguna forma més rellevància l’axioma de Stendhal.
Tot plegat, es resumeix en l’alteració del observat..... quina explicació més planera per dir que no he entès res en el transcurs de la meva vida. Fora potser un consol per poder descansar en recerca tan inútil. O fora una alternativa per trobar noves vies de recerca. Explicacions a cegues, a les fosques, sense alteracions. O el fet d’emprar altres sentits alteraria el resultat obtingut? Potser si. S’han d’acotar els sentits per poder arribar a l’observació pura. Com es pot observar sense sentits? A quines paradoxes ens portaria tot plegat.
Vegeu com tot s’embolica indefectiblement. És a dir...... val la pena intentar esbrinar quelcom del vist, viscut i/o sentit. Té alguna explicació invariant, universal, inamovible.....(diguem que sóc fruit d’una educació científica, resignada amb el pas del temps) Tot em fa pensar cada cop més que no hi ha explicacions plausibles.
Recentment he viscut de prop una experiència relacionada amb el món dels invidents. Això ja és una altra història, però podria enllaçar en algun sentit amb aquestes reflexions. Sense veure, s’entenen millor les coses, pel fet de no alterar-les? No sé, segurament s’aguditzen d’altres sentits, qui sap si també alteradors de la observació. En tot cas i per uns dies em vaig provar de posar en la situació d’una persona invident. Evidentment podeu entendre que l’equivalència no és equiparable ni molt menys. Però em serví per constatar que malgrat la meva ignorància sóc privilegiat per poder alterar amb la meva vista tot allò que observo. Potser arribat en aquest punt, ja no importa tant el sentit de les coses, sinó més el poder-les fruir en certa manera. I així potser vaig poder gaudir de la meva primera observació..... Com no, .... no en vaig treure l’entrallat. Però...... quina bellesa.
Restaven potser els darrers dies de la primavera. Em trobava al Mas, on per reminiscències d’una època que ja s’està morint, s’hi troben uns safaretjos on antigament s’hi abeurava el bestiar. Per aquestes èpoques encara disposa d’aigua abundant, cosa que en el transcurs de la canícula es fa més aviat escassa. Deuria ser prop de l’hora de dinar, i sense fer pas una calor excessiva. Tot fent el badoc, cosa habitual en mi, em detinc en la observació del vol d’un reduït estol d’orenetes. Aquest vol entre-tallat , en constant ziga-zaga habitual en elles es convertí en un vol d’una precisió matemàtica. Definien una paràbola de dalt cap a baix, per tornar-se e enlairar cel amunt, tot just fent parada infinitesimal al cim de l’aigua verdosa del safareig. No si capbuçaven pas, tampoc donava la sensació de que s’alimentessin de qualsevol mena de mosquit aquàtic, ni tan sols que beguessin aigua. Qui sap si era una mena de bany d’inici de temporada, d’aquella mena que hom només es mulla part de les extremitats sense gosar anar més enllà per la fredor de l’aigua.
És a dir, com sol ser habitual en mi, no en vaig solucionar el misteri, no vaig acabar d’entendre el significat d’aquell gest aeri produït per aquests simpàtics animalons. Però potser per primer cop em va ser ben igual, en tenia prou en poder-ho observar. Quina plasticitat infinita en aquell brot d’estiu incipient. Quina pau serena em donà per uns instants ser un perfecte ignorant i poder gaudir en plenitud la pura natura. Per un moment semblà tot tan simple, ja res no era en va ni ximple. Interiorment vaig donar gràcies per poder observar, i viure moments així. Vaig donar gràcies de ser un ignorant privilegiat i poder-hi veure, tot i que fos Veure Sense Entendre.
Mas Pla – Juliol 2.005
dilluns, 27 d’octubre del 2008
- SONEN CAMPANES. –
Estiuejo en un poble on malgrat els temps moderns que ens ha tocat viure encara ara se sent el dringar del campanar de l’església de St. Pere. Els quarts, la mitja i les hores. Però avui, massa aviat en el temps sonen les campanes, sonen les campanes a mort.
A hom se li glaça la sang en situacions d’aquesta mena. Indefectiblement no puc deixar de qüestionar-me, qui és, què ha passat, com ha estat..... Quina vida haurà tingut, haurà set feliç, haurà fet feliços als altres, etc etc.... Tot això sentint el dringar fred de la campana de l’església de St. Pere.
Aquest so em deixa consternat, em produeix esgarrifança i amb el meu afany de voler entendre el per què de tot plegat començo a elaborar teories físiques o metafísiques de com ha de ser la campana per produir aquell so.
La composició de l’aliatge del metall, el pes, la densitat, l’alçada sobre el nivell del mar, l’estat de l’atmosfera per propagar les ones i la forma de la campana. Serà una campana especial o bé més normaleta. Entrarà dins dels canons habituals o serà una campana fora del comú i més aviat excèntrica.
I tot d’un plegat em quedo encallat en el concepte de campana i normalitat que es transforma campana i norma...... He topat sense voler amb la campana normal de Gauss. L’atenció se’m devia ràpidament en l’estadística elemental. Jo que sé de poc i de res recordo vagament la teoria estadística de la campana de Gauss. Alguns breus estudis de vessant científica i molts anys de psicoteràpia per definir-me com a persona dins de la normalitat han fet de mi objecte formal de l’estadística. Finalment estava centrar en la campana, tenia els problemes corrents de la gent, era normalment (o raonablement) feliç, amb les angoixes pròpies dels 40’s.
Tret del fet que hagués començat les vacances amb mal peu (o mals peus), trencant-me dos dits, un de cada peu, en el mateix dia,....... Estava essent normal, seguia centrat, ubicat al bell mig de la campana de Gauss. Però comptant que fa vora quinze anys enrere em va passar el mateix accident, havia de reconèixer que estava davant d’un fet extraordinari. Aleluia, havia sortit de la normalitat del Sr. Gauss.. Tornava a ser un excèntric recalcitrant.
Vana il·lusió. Quan has caigut en el parany de la normalitat i de l’estadística ja no te’n pots desfer tan fàcilment. I arribats en aquest punt haig de reconèixer que l’estadística m’ha vençut.
Potser començar les vacances amb mal peu tal com comentava abans, era només un presagi del què havia de passar. Ni tan sols s’han arribat a acabar les esperades vacances que ja s’han espatllat abans d’hora. Qui no ha sentit a parlar de la teoria estadística de les parelles que es desfan en període de vacances. Qui no ha pensat que això és cosa dels altres. Un es sent fort i valent davant l’estadística i prova de desafiar-la. Alguns ho aconsegueixen i vencen l’estadística.... d’altres són vençuts, no els salva ni la campana. Ans al contrari, és la normalitat de les vacances.
Puc dir ben fort alt i clar que he complert les normes estadístiques. La relació de parella que mantenia s’ha acabat, com no, en període vacacional. Tot just constato un fet, i en adonar-me’n d’això veig que no sonaven les campanes. L’insomni, el cansament i les cabòries fan males passades.
Potser no ha mort ningú, però dins meu sonen campanes; sonen campanes a mort. Tan sols ha mort un sentiment, però dol igual o més.
Que sonin les campanes, que sonin les campanes a mort per a Vostè Sr. Gauss.
Enterrem aquesta p... estadística.
- SONEN CAMPANES. –
18/08/2008
jordi keerl
Estiuejo en un poble on malgrat els temps moderns que ens ha tocat viure encara ara se sent el dringar del campanar de l’església de St. Pere. Els quarts, la mitja i les hores. Però avui, massa aviat en el temps sonen les campanes, sonen les campanes a mort.
A hom se li glaça la sang en situacions d’aquesta mena. Indefectiblement no puc deixar de qüestionar-me, qui és, què ha passat, com ha estat..... Quina vida haurà tingut, haurà set feliç, haurà fet feliços als altres, etc etc.... Tot això sentint el dringar fred de la campana de l’església de St. Pere.
Aquest so em deixa consternat, em produeix esgarrifança i amb el meu afany de voler entendre el per què de tot plegat començo a elaborar teories físiques o metafísiques de com ha de ser la campana per produir aquell so.
La composició de l’aliatge del metall, el pes, la densitat, l’alçada sobre el nivell del mar, l’estat de l’atmosfera per propagar les ones i la forma de la campana. Serà una campana especial o bé més normaleta. Entrarà dins dels canons habituals o serà una campana fora del comú i més aviat excèntrica.
I tot d’un plegat em quedo encallat en el concepte de campana i normalitat que es transforma campana i norma...... He topat sense voler amb la campana normal de Gauss. L’atenció se’m devia ràpidament en l’estadística elemental. Jo que sé de poc i de res recordo vagament la teoria estadística de la campana de Gauss. Alguns breus estudis de vessant científica i molts anys de psicoteràpia per definir-me com a persona dins de la normalitat han fet de mi objecte formal de l’estadística. Finalment estava centrar en la campana, tenia els problemes corrents de la gent, era normalment (o raonablement) feliç, amb les angoixes pròpies dels 40’s.
Tret del fet que hagués començat les vacances amb mal peu (o mals peus), trencant-me dos dits, un de cada peu, en el mateix dia,....... Estava essent normal, seguia centrat, ubicat al bell mig de la campana de Gauss. Però comptant que fa vora quinze anys enrere em va passar el mateix accident, havia de reconèixer que estava davant d’un fet extraordinari. Aleluia, havia sortit de la normalitat del Sr. Gauss.. Tornava a ser un excèntric recalcitrant.
Vana il·lusió. Quan has caigut en el parany de la normalitat i de l’estadística ja no te’n pots desfer tan fàcilment. I arribats en aquest punt haig de reconèixer que l’estadística m’ha vençut.
Potser començar les vacances amb mal peu tal com comentava abans, era només un presagi del què havia de passar. Ni tan sols s’han arribat a acabar les esperades vacances que ja s’han espatllat abans d’hora. Qui no ha sentit a parlar de la teoria estadística de les parelles que es desfan en període de vacances. Qui no ha pensat que això és cosa dels altres. Un es sent fort i valent davant l’estadística i prova de desafiar-la. Alguns ho aconsegueixen i vencen l’estadística.... d’altres són vençuts, no els salva ni la campana. Ans al contrari, és la normalitat de les vacances.
Puc dir ben fort alt i clar que he complert les normes estadístiques. La relació de parella que mantenia s’ha acabat, com no, en període vacacional. Tot just constato un fet, i en adonar-me’n d’això veig que no sonaven les campanes. L’insomni, el cansament i les cabòries fan males passades.
Potser no ha mort ningú, però dins meu sonen campanes; sonen campanes a mort. Tan sols ha mort un sentiment, però dol igual o més.
Que sonin les campanes, que sonin les campanes a mort per a Vostè Sr. Gauss.
Enterrem aquesta p... estadística.
- SONEN CAMPANES. –
18/08/2008
jordi keerl
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
