- SONEN CAMPANES. –

Estiuejo en un poble on malgrat els temps moderns que ens ha tocat viure encara ara se sent el dringar del campanar de l’església de St. Pere. Els quarts, la mitja i les hores. Però avui, massa aviat en el temps sonen les campanes, sonen les campanes a mort.

A hom se li glaça la sang en situacions d’aquesta mena. Indefectiblement no puc deixar de qüestionar-me, qui és, què ha passat, com ha estat..... Quina vida haurà tingut, haurà set feliç, haurà fet feliços als altres, etc etc.... Tot això sentint el dringar fred de la campana de l’església de St. Pere.

Aquest so em deixa consternat, em produeix esgarrifança i amb el meu afany de voler entendre el per què de tot plegat començo a elaborar teories físiques o metafísiques de com ha de ser la campana per produir aquell so.

La composició de l’aliatge del metall, el pes, la densitat, l’alçada sobre el nivell del mar, l’estat de l’atmosfera per propagar les ones i la forma de la campana. Serà una campana especial o bé més normaleta. Entrarà dins dels canons habituals o serà una campana fora del comú i més aviat excèntrica.

I tot d’un plegat em quedo encallat en el concepte de campana i normalitat que es transforma campana i norma...... He topat sense voler amb la campana normal de Gauss. L’atenció se’m devia ràpidament en l’estadística elemental. Jo que sé de poc i de res recordo vagament la teoria estadística de la campana de Gauss. Alguns breus estudis de vessant científica i molts anys de psicoteràpia per definir-me com a persona dins de la normalitat han fet de mi objecte formal de l’estadística. Finalment estava centrar en la campana, tenia els problemes corrents de la gent, era normalment (o raonablement) feliç, amb les angoixes pròpies dels 40’s.

Tret del fet que hagués començat les vacances amb mal peu (o mals peus), trencant-me dos dits, un de cada peu, en el mateix dia,....... Estava essent normal, seguia centrat, ubicat al bell mig de la campana de Gauss. Però comptant que fa vora quinze anys enrere em va passar el mateix accident, havia de reconèixer que estava davant d’un fet extraordinari. Aleluia, havia sortit de la normalitat del Sr. Gauss.. Tornava a ser un excèntric recalcitrant.

Vana il·lusió. Quan has caigut en el parany de la normalitat i de l’estadística ja no te’n pots desfer tan fàcilment. I arribats en aquest punt haig de reconèixer que l’estadística m’ha vençut.

Potser començar les vacances amb mal peu tal com comentava abans, era només un presagi del què havia de passar. Ni tan sols s’han arribat a acabar les esperades vacances que ja s’han espatllat abans d’hora. Qui no ha sentit a parlar de la teoria estadística de les parelles que es desfan en període de vacances. Qui no ha pensat que això és cosa dels altres. Un es sent fort i valent davant l’estadística i prova de desafiar-la. Alguns ho aconsegueixen i vencen l’estadística.... d’altres són vençuts, no els salva ni la campana. Ans al contrari, és la normalitat de les vacances.
Puc dir ben fort alt i clar que he complert les normes estadístiques. La relació de parella que mantenia s’ha acabat, com no, en període vacacional. Tot just constato un fet, i en adonar-me’n d’això veig que no sonaven les campanes. L’insomni, el cansament i les cabòries fan males passades.

Potser no ha mort ningú, però dins meu sonen campanes; sonen campanes a mort. Tan sols ha mort un sentiment, però dol igual o més.

Que sonin les campanes, que sonin les campanes a mort per a Vostè Sr. Gauss.

Enterrem aquesta p... estadística.


- SONEN CAMPANES. –
18/08/2008
jordi keerl