Dades personals

dilluns, 6 de setembre del 2010

Un inventari del silenci (música en clickar el títol)

En la nostra infantesa i joventut –em refereixo a la meva i dels meus germans–, hi hagué uns fenòmens lingüístics que sovint ens induïen a errors. Tot això pel forani s’ha de contextualitzar, sinó no hi trobarà d’antuvi cap sentit ni cap mena de transcendència (que evidentment tampoc no en té gens ni mica).

De nanos, els pares sovint ens duien a visitar als “normativament” parlant oncles-avis. Familiarment i entre nosaltres, tan sols és el tio Josep i el tio Pere. Era l’estona de fer visita, fer-la petar i com a criatures que érem, seure, callar i escoltar. A cal tio Pere potser hi havia més màniga ampla. Podies sortir al jardí a trobar les tortugues Cleo i Patra, podies fer servir els graons de l’escala com a tobogan o senzillament la Lola, la dona de servei de tota la vida et podia preparar un berenar a la cuina mentre t’explicava alguna cosa fent voltar els ulls en cercles i dient-te paraules en portuguès. Menuda i rodoneta tota ella, però divertida i entretinguda per a la canalla.

A cal tio Josep, al Mas, depenia de la temporada en què ens trobéssim. En bon temps, a voltar per l’era, als camps. Enfilar-se pel paller, veure el bestiar i deixar de ser per certes estones una criatura de l’asfalt més gris. Ja entrats a l’hivern, s’acabava el voltar per fora i altre cop tocava seure, callar i escoltar. El tio Josep també havia tingut servei. Molts anys seguits li cuidava i administrava la llar una altra Lola. En aquest cas la Lola de La Pera,

La Lola de La Pera també era rodoneta, pròpiament dit, rodona, grossa, com grossa era la seva bonhomia i manera simple de fer –que no pas ximple. D’aquella mena de persones tocades per la cultura popular de la vida, d’una sensatesa primigènia –que no primitiva. Treballadora infatigable, al seu aire, tot s’ha de dir, i cuinera excel·lent. Aquells que vàrem tenir el gaudi de tastar els seus platillos tenim el convenciment (dit de broma) que deuria dictar fil per randa el llibre “El que hem menjat”.

Així doncs, fet aquest preàmbul per contextualitzar els fets, els errors de la nostra joventut venien donats per la pronúncia dels vocables Pera o Pere. Fruit d’això, de vegades s’havia de matisar amb “La Lola de la Pera” o “La Lola del tio Pere”.

Un cop el tio Josep i el tio Pere van morir, tan sols amb un mes de diferència, i ja entrats més en l’edat preadolescent, vaig poder copsar la mesura, la importància i la dimensió d’ambdós personatges. El ressò i moviment generat en l’enterrament del primer i l’afecte mostrat per tothom en el cas del segon em van confirmar que havien fet un tàndem ben engranat. Dins de la família tenim el convenciment que en Pere va morir de tristor en perdre el germà i amic de tota la vida.

Malgrat la seva desaparició, els tios ens deixaren el llegat d’ambdues Loles. Ja no només quedaven vinculades afectivament a la família, sinó que a requesta nostra sempre venien a donar un cop de mà quan era necessari. Àpats diversos, cerimònies, festes, matances del porc, estades estiuenques o caps de setmana d’hivern. Primordialment, la Lola de la Pera era més donada a entregar-se en aquestes ocasions. La Lola del tio Pere era més baliga-balaga. Li agradava massa voltar pel poble i fer safareig. Res que passés al poble no li passava per alt per baixeta que ella fos: eren temps i dimensions diferents. Sabia els ets i uts de tothom. Fer-la venir era el noticiari desfermat.

Fer coincidir totes dues Loles en el mateix espai-temps no era pas impossible, però era com tenir dos galls al mateix corral. L’una, pencaire de mena –em refereixo a la Lola de La Pera– remenava plats i olles des de bona hora del matí. Una mena de cuina que ja no fa pels nostres temps. Cuina de feina metòdica a base de paciència i foc lent. L’altra, la Lola del tio Pere, es donava un aire d’importància infundat a ella mateixa. Ella, tanmateix, així es veia i així ho entenia. Com que s’ocupava de servir la taula, era prop dels senyors i dels convidats ocasionals. Això li donava una rellevància, un saber estar, en definitiva, una presència.

Eren personatges diferent amb un tret comú únic. Eren xerraires de mena. De vegades quasi era millor no donar-los-hi corda, si no el mecanisme es disparava per ell mateix i et podien tocar quarts de quinze. Una frase premonitòria del que s’apropava a continuació solia ser: “Ai senyora / senyoreta... no em faci parlar”. Evidentment era el presagi d’una llarga xerrameca poc o molt transcendent. Sovint les històries anaven agafant un cert cos i en algun punt àlgid s’aturava l’explicació. Un silenci corpori amb una mirada de fit a fit per concloure amb un “Vostè ja m’entén, oi?”. I el silenci s’estenia per tots els oients. Als més joves, és a dir, a nosaltres, la canalla adolescent que no en sabíem de la missa la meitat allò ens deixava en un estat de suspens i d’intriga. D’alguna manera intuíem que aquell silenci, aquell callar expressament, era tant o més important que tota la història precedent. Avui en dia alguna gent del món de la cultura, d’això en diuen “deixar el final obert, a la lliure interpretació de cadascú”. Fer partícip l’espectador, el lector, l’oient, etc. Però per uns innocents jovencells que tot just començàvem a fer alguna petita passa pel camí de la vida això només suposava una intriga irresoluble.

Aquest tret característic i comú esdevingué per a nosaltres l’anomenat “silenci de les Loles”.

Tot això que he anat explicant fins ara no és tan llunyà en el temps. Posem de vint a vint-i-cinc anys enrere. Però déu n’hi do com ha evolucionat tot en aquest espai de temps. I no em refereixo tan sols a fets tecnològics i millores inqüestionables. No sóc dels que m’aferro al passat dient que qualsevol temps passat fou millor, ans al contrari. Globalment la humanitat està millor. Però haig de reconèixer que alguna cosa bona hem perdut pel camí. La condició humana s’ha sofisticat de tal manera que ja no sabem ben bé on estem, on anem ni què volem.

Segurament, temps ençà la gent sabia menys coses però les tenia per certes. Les coses eren d’una manera o no eren, ras, planer, senzill. Avui tot és tan sofisticat que volem o pretenem saber de tot, i si no ja sortiran experts en les nombrosíssimes matèries capaços d’opinar i guiar-nos en la nostra ignorància. Qui no ha sentit tertulians efímers dogmatitzant i assentant càtedra... Qui no s’ha sentit aclaparat per tota la informació que se’ns aboca al damunt –sigui certa o no... Qui no s’ha sentit ignorant en el suposat moment del coneixement global. És a dir, a més saber, a més sofisticació, més perduts ens podem sentir si no sabem garbellar el gra de la palla i passar-ho tot pel sedàs més fi que trobem.

Com explicava abans, les nostres Loles eren gent d’un altre temps, és a dir, tenien la seguretat del poc o molt que humilment sabessin i amb això conformaven unes vides plenes fins al final, sense recels, sense inseguretats.

En un temps no massa llunyà, he tractat directament o indirecta amb una branca de la nissaga de la Lola de La Pera. Fruit dels temps que corren, no diré com aquell: “que tan sols era un pagès tocat per la cultura”, però l’evolució i /o sofisticació va arribar a aquesta descendent a la qual faig referència. Ja no era simplement la Lola, sinó la Dolors. Dels seus innombrables “platillos” esmentats abans en van quedar tres o quatre. I de la xerrameca, segurament, excepte que, amb segons qui, si aquest ve a ser del rodal o del llogarret no en calen gaires, de paraules. Potser aquest era el cas entre la senyora Dolors i un servidor. Potser no ens havíem de dir gran cosa, o senzillament ja sabíem de què parlàvem sense mots.

Vet aquí que això em recorda el silenci de les antigues Loles. I ara que hom ha viscut una mica, no pas gaire més, creu entendre alguns silencis. Tant és així que la idea del silenci se’m presenta a crits el meu cervell quadriculat. On posar-lo? Com definir-lo sense errors? Per casualitats de la vida quan hom està capficat en alguna idea en concret sempre està més receptiu a tot el que faci referència a aquell capficament tenaç. Així doncs, sobtadament, em vaig trobar una matinada veient un programa on explicaven el silenci del llarg hivern de Finlàndia. Aquells experts viatgers, meteoròlegs, aventurers de Lapònia definint el silenci hivernal finès. Em vaig indignar com un colèric dut per la falta de rigor d’uns pretesos experts. Vaig concloure que de silenci només n’hi ha un en ell mateix.

Silenci per definició és l’absència de so. Tota la resta que hi vulguem afegir estarà lligat a les sensacions i / o emocions que aquesta absència de so ens provoqui.

Un cop definit el silenci, un cop viscut de petit i d’adolescent, el silenci de les Loles tan sols podria nombrar diferents sensacions i / o emocions degudes al silenci ubicats també en un espai-temps. D’aquesta manera em disposo a fer un inventari dels meus silencis particulars. Afortunadament, no vinc d’aquell silenci molt llarg que cantava Raimon. Altra cosa ben diferent, és que calli coses, guardi silenci a saber per quant de temps. Però seguint amb l’inventari m’agradaria fer-lo en ordre invers.

PRIMER

Silenci sepulcral

Recentment he tingut alguna vivència relacionada amb el cementiri de Llofriu. Crec que és important saber on volem anar a raure eternament en aquest vida tan volàtil que duem en general. No per desconegut –ans al contrari– per mi, aquest cementiri sempre ha tingut una significació especial. Vaig voler acostar-m’hi l’altre dia per certificar els records de la meva memòria envers aquest modest espai.

El cementiri està ubicat a llevant del barri de la Barceloneta. S’hi pot arribar còmodament per un camí ben asfaltat, que arriba fins al cementiri. A partir d’allà ja és un pedregar. Semblaria que volguessin que el darrer viatge el facis confortablement, sense sotracs. La forma del cementiri en ell mateix no és cap filigrana: un simple rectangle de trenta-una passes d’ample per setanta-una passes de llarg. Tot encerclat per un baix mur de rocalla vella, però precisament tallada fent unes parets extraordinàriament llises i pulcres. Aquesta pedra amb el sol del migdia dóna aquell color ocre tan nostre. Just a la porta abans d’entrar hi trobem una alzina surera de dimensions considerables. Un cop a dins, a banda i banda, hi ha dos xiprers un xic escarbotats.

Tot a dins és senzill i simple, no hi ha complicació afegida. Dos camins ascendents formant una creu llatina, una pila al mig amb una rovelladíssima creu de ferro, i els nínxols al voltant seguint el perímetre del rectangle. D’una alçada irrisòria pel que són avui les magnífiques ciutats dormitori de l’època del desarrollismo. El color blanc dels murs encalats per la banda interior donen la sensació de pulcritud adequada. Orientat de ponent a llevant, l’arc que descriu el sol sobretot en època estival creuaria per l’equador del cementiri omplint-lo tothora de lluminositat fulgurant. Hom es troba potser finalment, massa tard, en el lloc adequat on aprèn definitivament que menys és més.

Els estadants d’aquest humil lloc viuen definitivament en pau i harmonia, senzillament o bé perquè han trobat la pau eterna o altrament perquè han deixat d’emprenyar en vida.

SEGON

Silenci tens

Relacionat fins i tot amb l’anterior silenci sepulcral, el silenci tens l’he viscut en situacions desagradables com per exemple assistir a funerals, tanatoris, òbits... Els moments previs a donar el condol a la família, quin mal tràngol per hom, que no sap ni com ni de quina manera consolar els afectats! Senzillament, quina putada pels directament afectats. Tot se soluciona tirant de frases fetes: és llei de vida, etc, etc.

Aquests silencis tensos poden però jugar-nos males passades. Qui no s’ha imposat una disciplina i rigor en aquestes ocasions i tanmateix hem tingut temptacions o debilitats d’esclafir; dut segurament per la tensió del moment.

La mort hauria de ser menys seriosa i per descomptat menys trista. Però això ja són valoracions que s’escapen del meu modest abast.

TERCER

Silenci car

De vegades sentim a dir que s’ha de comprar el silenci d’algú que no interessa que se sàpiga quelcom i es fa servir la dita que diu: “Hom val més pel que calla que no pas pel que explica”. També relacionat amb això, hi ha la dita següent: “Hom és amo i senyor del seu silenci i esclau de les seves paraules”. Però en termes generals ja no tinc res prou important per callar com perquè se m’hagi de pagar un preu molt alt. Altra cosa és que calli per respecte, per no ofendre o senzillament per un anomenat silenci terapèutic.

És cert que en mi, la característica de xerraire no predomina gaire, per no dir gens. Hi ha dues menes de persones, les que parlen i les que escolten. Jo inclouria una tercera classificació petulant en ella mateixa, i que estaria formada per aquella gent que s’escolta mentre parla. La vanitat feta paraula. Així, d’alguna manera, fruit de l’educació o per obediència quan de criatura em deien que callés, vaig fer cas extrem i d’aquesta manera em vaig convertir en membre del grup de les persones que escolten. En aquest sentit, potser poca gent coneix la meva opinió, postura, envers la vida, envers les coses quotidianes i senzilles.

És l’inconvenient de passar desapercebut en moltes ocasions. Al final qui realment tingui interès ja em preguntarà. Ningú no pot endevinar què pensa o què necessita l’altre.

Però contràriament al que semblaria podria reunir minuts, hores i dies de xerrades inacabables o inacabades –és complicat de desxifrar en quin punt em trobo. Podria reunir totes aquestes xerrades i fer-ne llargues conferències. Em refereixo a quan no et pots permetre el luxe de callar; quan estàs estirat al divan. La relació preu-minut-silenci resulta una petita fortuna que poc o molt has d’amortitzar.

He viscut sessions on podria dir que han resultat cares en silenci, trencades per petites interjeccions com ehem... i... em deia vostè... Per acabar dient “ja continuarem el proper dia de visita”. O, per contra, quan parles i et porten la contrària on se suposa que t’han de confortar. I heus ací que allò de qui paga sempre té la raó no té pes específic ni validesa pròpia.

Fruit de la ruptura sentimental amb la meva parella d’aleshores (qui, de sobte, va descobrir l’amor en braços d’un altre home, tot i que en boca seva això no resultava senzill perquè no es podia lliurar al seu amor), desconeixia i preferia desconèixer a quina mena de lliurament es referia ella quan en parlava en aquests termes. Vostè ja m’entén... Tot això va alimentar diverses sessions de divan en les quals, davant la meva perplexitat, el doctor em va dir: “Les persones som ambivalents i per guanyar quelcom han de renunciar a quelcom, procés complicat”. Em vaig quedar literalment mut, i dins del meu cervell atònit em preguntava si el doctor m’estava escarnint. La reacció immediata hauria estat saltar-li al coll i escanyar-lo. Tractar amb suposats bojos és el que té. Seria plenament comprensible, serien riscos inherents a la professió. Però no, vaig respirar profundament i vaig contraargumentar, pel pur plaer de raonar i trobar sentit a les coses. Si la teva parella et deixa per ésser més feliç, quin patiment possible hi ha d’haver? És un contrasentit en si mateix. Evidentment el doctor i jo no ens posàvem d’acord en aquest punt tan delicat.

Posteriorment, en el passar dels dies, vaig anar rumiant el terme d’ambivalència. Primer li vaig treure el prefix ambi i vaig estudiar la part valència. Del meu record elemental de la química, vaig recuperar la memòria dels àtoms, els protons i els electrons, el nombre de valència negativa, algun ió amb valència desequilibrant que provocaven reaccions en cadena, etc. Vaig veure que allò traslladar al pla dels humans podia ser vàlid, el positiu-negatiu, reaccions i / o equilibris metaestàtics.

En segon terme, vaig analitzar el prefix ambi, propi d’ambigüitat. A partir d’aquí vaig copsar en mi un cert desencant en creure que de vegades tots i cadascun de nosaltres caiem en l’error segúent. Ens definim no en funció de premisses certes úniques i vàlides, sinó en funció de la contrapartida del contrari, que ens pot ajudar a posicionar-nos, no ho negaré, però a mi em sembla d’antuvi una definició feta a la contra, en negatiu. Cadascú tindrà el seu propi mètode: no jutjo quin pot ser més o menys efectiu. El resultat, com sempre, queda obert.

QUART

Silenci toc

Hi ha una expressió molt planera i popular que diu “anar a fer el toc”. Senzillament consisteix en reunir-se amb amics, coneguts i saludats en locals tals com el bar, la taverna, el casal, etc. Fer una copa o les que caiguin, engrescar-se una mica, xerrar, fer-la petar sense massa o cap pretensió d’arribar a conclusions certes. En si mateix, un entreteniment. Qui com jo sigui de les persones que escolten més que no parlen, de vegades es poden sentir aclaparades per tantes paraules llançades al buit. La remor, el brogit de tanta cridòria, potser et fa veure la situació com un mer espectador on les paraules divaguen, perden el propi sentit i es converteixen en una mena de pel·lícula muda on el tempo es ralenteix i acabes novament amb una sensació d’amuntegament de paraules que no et diuen res.

Malauradament, aquesta mateixa sensació es pot tenir sense haver d’estar reunit amb ningú en concret, ni pocs ni molts. Un mateix, en la seva solitud, en pot tenir ben bé prou. Qui no ha tingut en certes ocasions preguntes i respostes per cercar, a formular-se de manera reiterada i repetitiva. Quan les paraules en el propi cervell es desborden, ens saturen i de tanta fressa no sentim el que ens volen dir. És el silenci de l’enteniment, si és que d’aquest arriba a haver-n’hi alguna vegada. Per a mi aquesta és una similitud amb el silenci toc. En termes més acurats, Transtorn Obsessiu Compulsiu. En la mesura i la intensitat amb què es produeixi serà més llarg o més curt. Però com diuen les dones (diplomàticament): “la mida no importa”.

CINQUÈ

Silenci mar i muntanya

Les persones avesades al nostre petit entorn, l’Empordanet, coneixem prou bé el que es coneix per un bon platillo Atès que és una expressió localista i lingüística incorrecta en faré una breu explicació. S’entén per platillo una menja especialment suculenta no pas per la seva sofisticació sinó per tot el contrari; amb pocs ingredients treure’n el màxim partit fruit de la combinació adient i de l’elaboració precisa i adequada. Quants d’aquests platillos no hauria preparat la Lola de La Pera pel tio Josep?

Molts d’aquests platillos, com que són fruit d’un receptari antic, combinaven elements propis de temporada en el moment que tocava. Ara tot és extemporani i massa viatjat. Qui sap ara d’on ve el que menja? De quina època de l’any i / o hemisferi prové? L’evolució, com deia, ha fet millorar moltes coses, però quelcom s’ha perdut pel camí, ja no queda gaire gent del “morro fi”.

Alguns platillos són anomenats “mar i muntanya”. L’expressió ja ho diu tot. Combinació d’elements com ara els bolets, els cargols, la sèpia, els escamarlans, les mandonguilles, alguna peça de caça, el conill, els tudons, el colomí o el pollastre. Diferents combinacions possibles amb algun element propi de l’horta del temps.

A casa, val a dir que hi ha certa tradició de cuina, mèrit evidentment de la mestressa. Uns simples (i dic simples amb tot el respecte per l’elaborada tasca que suposa) calamars farcits ja foren prou per alimentar l’esperit. Però més encara si es pot arrissar el rínxol, què podem dir del plat estelar, pollastre amb “closca”, entenent per closca el que bonament cal entendre. És a dir pollastre amb llagosta. Val a dir, evidentment, que la matèria primera ha de ser coneguda, propera, de confiança. Un bon pollastre de granja, de cocció necessàriament lenta. Unes llagostes del nostre litoral, amb garantia de ser-ho. Algun contacte, algun vell pescador que et farà pagar a preu d’or el que molt antigament els fills de Calella deien: “un altre cop llagosta...”

Arribat el punt de tastar aquest platillo, indefectiblement els sentits que tots tenim es van reduint per deixar tan sols sensibles el sabor i l’olfacte. En fer el primer tast hom ja només pot aclucar els ulls per concentrar-se en assaborir el màxim de tonalitats, gustos, i sensacions que et poden transportar els esmentats ingredients. A l’oïda només se’t fa una mena de so celestial on sembles notar l’embat fort i viu de la natura. Per a tots els comensals, durant un moment s’ha fet el silenci –mar i muntanya.

Per tal d’aprofitar el binomi mar i muntanya i en funció del que he anat explicant anteriorment de l’ambivalència i dels contraris, aquests dos mar i muntanya ho són i molt. Sóc poc avesat a la muntanya, per no dir gens. Tanmateix, hi he tingut alguna brevíssima experiència. Quan expliques que fins als quaranta anys no has visitat mai el petit país dels Pirineus, t’escrutinen com a una rara avis. Fins ara no se m’hi havia perdut res, tret de satisfer es desitjos de l’estimada. em vaig sentir gratament atès i ben tractat. Hospitalitat màxima, ben menjat, ben dormit. Poca cosa més es pot demanar si no fos pel que anunciava dels contraris.

Tal fou el meu afany d’integració que no vaig refusar fer una excursió per la muntanya, uns llacs al cim d’unes muntanyes a tocar de França. Puc anticipar que les meves sensacions van ser contràries a les de la majoria de la gent. Fins i tot, van ser contràries als principis de la física elemental. La columna de mercuri de Torricelli, la definició de pressió atmosfèrica –d’altra banda, inqüestionables– funcionen en mi d’una forma inversament proporcional.

Havent fet prou camí de l’excursió, prou allunyats de tota civilització propera i a una certa alçada que no sabria precisar, vaig poder sentir en profunditat la sensació que em causà el silenci de la muntanya. Atès que només érem dues persones, suficients com per no fer fressa, vam poder escoltar atentament aquell silenci que no oblidaré mai. Es tracta, i parlo tan sols des del meu propi i humil punt de vista, d’un silenci ben diferent. Per a mi és un silenci somort, mancat de vida, extremadament pesant, granític, mormori. Que et cau al damunt de forma abassegadora, aclaparant. No sabria distingir entre claustrofòbia o agorafòbia. En tot cas he de dir que aquell silenci no deixa indiferent.

Com deia, són sensacions pròpies i particulars, mai en cap cas generalitzables ni molt menys. Però he de reconèixer que si de silencis físics o naturals es tracta, aquest n’és un que va aconseguir neguitejar-me.

Com anunciava, sota els principis de l’ambivalència i dels contraris, trobem l’oposat silenci del mar. val a dir que cal una certa predisposició prèvia per poder escoltar-lo. I sobretot es precisen condicions físiques, meteorològiques no només necessàries i suficients sinó imprescindibles. Primerament cal que sigui el que s’anomena “mar blanca”, és a dir, bonança absoluta, una bassa d’oli, sense cap mena de remor. Altres condicions molt recomanades serien navegació a vela, sense el martelleig constant del motor. Si hi afegim nocturnitat on la vista queda reduïda de tal manera que l’oïda tan sols es pot aguditzar. Llavors la percepció del silenci serà notòriament plena. Si la mar és blanca, l’absència de vent o la menor brisa possible és absoluta. Per tant, les veles cauen a plom. No en sentirem ni el més mínim flamejar. Es pot dir que tan sols flotem, restem immòbils. Si la teva tripulació és reduïda i prou experta no caldrà dir res. Esperar i sentir aquest silenci livià, eteri, ingràvid, que dóna una tranquil·litat atemporal, serena, absoluta.

Només es trencarà el silenci en algun moment determinat de la nit, quan entri un lleu terralet. De sobte el propi veler s’anirà orientant, podrem trimar lleugerament el drap issat de forma que mirant per la popa veurem l’inici d’una finíssima estela que planxa la mar blanca tenyida pel reflex de la lluna de plata.

Així doncs, els silencis mar i muntanya són diferents, oposats, contraris. El que tenen en comú és que no deixen indiferent a qui els viu.

SISÈ

Silenci il·lusionant

Com he comentat breument en algun altre escrit, no solc ésser una persona avesada a viatjar massa per aquests móns de Déu. Podria tornar a enumerar els motius o raons diverses que em postulen en aquest sentit, però crec que és més senzill i alhora concloent dir el següent: quan hom està i coneix el seu rodal i n’està convençut que ja és prou bo, quin sentit té seguir cercant altres coses? Tot i això no negaré la bondat i / o idoneïtat dels viatges, entenent-los com la predisposició d’observar i conèixer coses noves.

Així doncs, no he viatjat massa, però tot és relatiu. Si agafés llapis i paper ja podria apuntar certes destinacions diverses (mai exòtiques ni forassenyades, no ens passem...). Hi ha gent que té molta facilitat a creuar el mal anomenat charco o bassal. És a dir, l’Atlàntic. Per qualsevol excusa, per petita que sigui, és motiu suficient. Per a d’altres, hi ha motius de pes.

Jo tan sols he visitat en dues ocasions el continent nord-americà. Fa vora de deu anys una visita a Nova York i més recentment, fa dues setmanes, a Canadà. En tots dos casos he de dir que no et deixa gens indiferent. No sabria explicar concretament si en sentit positiu o més aviat negatiu.

Nova York senzillament s’ha de conèixer (molta pretensió), millor dit, s’ha de visitar. Basarda absoluta. La follia feta ciment. Un lloc on prens noció de les grans mesures, d’una altra mena d’escala de mesurar les coses. I on al capdavall et congratules i gratifiques d’algunes de les teves, nostres, petites coses.

Canadà és la gran expectació i la gran decepció. En aquesta ocasió diguem que la sort no va acompanyar gaire. Extraviar l’equipatge ja de per si és un mal inici de vacances. Tot i això es va fer front a la situació de la millor manera possible. Reclamacions infinites, recerca inútil i avituallament divers per atacar quinze dies de turisme local. Visitant la regió del Quebec pots copsar com i de quina manera les nostres petites misèries es transporten d’ací en allà d’igual magnitud però directament proporcional a l’extensió del país. No enraonar francès en aquelles contrades és ésser home mort. ¿Val la pena fer-li pagar a qualsevol persona nouvinguda els ismes nacionals o del tipus que siguin? Senzillament ho trobo fora de lloc. La impressió que en vaig treure fou, que podent ésser un gran país tenien una mentalitat petita. Això malauradament ens és molt comú i proper on cada cop més ens estem instal·lant en la mediocritat absoluta.

Tot i això hom hi dugué certa il·lusió per poder descobrit el que fos més allunyat de la quotidianitat de les nostres contrades. D’aquesta manera, els propòsits van ser visitar a estones la regió, veure certa natura desbordant que ací no tenim i veure com viuen la gent d’allí. Sobta molt que la idea de la natura preconcebuda que hom porta cap a allà, allí no la tenen tan valorada. Rius en part contaminats de mercuri, construccions de casetes idíl·liques de cartró-pedra, fauna i flora que per a nosaltres serien un tresor, per a ells són una pèrdua de temps o com a molt una explotació turística. Malauradament és com tot a la vida. Quan es té de tot i més a l’abast, en gran mesura les coses perden el seu valor intrínsec.

Malgrat això i l’opinió adversa dels amics del Quebec com a turistes a l’ús: visita a Tadoussac. Estuari del riu Sant Llorenç. Avistament de balenes; aquest era el programa... Poble petit, amb cert encant. Abocat als turistes de temporada. Tot programat en service packs per a grups. Per fi algun guia turístic que tenia la delicadesa de dir quatre paraules en anglès. Entenc que com a tot arreu el negoci és el negoci.

L’excursió consisteix en agafar una embarcació gomonàutica semirígida i anar a cercar balenes que solen estar a uns 50 minuts de travessia. Això depenent d’on es trobi en aquell moment la placa de krill. Les indicacions del guia un cop tothom s’ha vestit adequadament a l’estil de capitán pescanova i du l’armilla salvavides, són les següents: no alçar-se del seient, silenci absolut per no espantar les balenes i no abocar-se cap a cap banda de l’embarcació per no caure en unes aigües prou fredes com per patir una hipotèrmia tot i estar a l’estiu. D’aquesta manera tothom calla seriosament entenent que la cosa no és de broma.

Tot i l’expectació i la certa temença davant el que pot ser la mole d’aquests mamífers gegantins enfront d’una petita semirígida, es produeix un silenci il·lusionant. La il·lusió feta silenci. El silenci que vol contemplar els lloms, cues, respiracions d’aquests vells bells animals. Un silenci que es treballa amb la vista. La majoria binocles en mà miren a dreta i esquerra, miren arreu dels 360 graus al voltant fins que per fi apareix l’esperat. La il·lusió del moment fa que quasi es trenqui el silenci. Un crit somort, una exclamació muda del personal tan sols trencat pel click-click de les càmeres fotogràfiques (algunes nostàlgiques i fins i tot analògiques).

Quin nedar reposat d’aquestes bèsties gegants. Quina magnificència absoluta de pau juràssica. Bèstia descomunal i alhora indefensa. Així doncs el trofeu fou nostre. Durant un temps, el trofeu fet fotografia de gran format, va ser exposat àmpliament a la sala d’estar de casa. Però només durant un temps.

SETÈ

Silenci binocular

Com deia just anteriorment, hi ha una mena de silencis que es treballen amb la vista o, més ben dit, amb la mirada. Fa temps, un programa de televisió de prou anomenada demanava imatges que evoquessin silenci. Aquest fet em va fer pensar en els cinc sentits dels éssers humans. Així doncs, segons el meu modest entendre i segons la sensació que tinc, és que tan sols la mirada no destorba el silenci. Per extrapolació a aquest raonament, quantes coses hauríem de callar amb el sobreentès que amb una mirada ja està tot dit! En cas d’assolir aquest grau elevat de comunicació podríem entendre que estem en un estadi superior, en què la complicitat esdevé silenci i el silenci esdevé complicitat.

Malauradament, però, sovint solem confondre alguns d’aquests silencis amb complicitats equívoques. I l’equivocació fonamental és que, per callar, per restar en silenci, prèviament s’ha d’haver trencat tota mena d’incomunicació. Novament els contraris, cal donar i fer molt per arribar a un grau més enllà. Arribar, per tant, a la senzillesa i la simplicitat aparent del silenci resulta ser una gran tasca a realitzar. Mai no podré estar més d’acord amb la sentència que diu: “El silenci s’ha de treballar”.

VUITÈ

Silenci del comiat

Qui de nosaltres no ha vist fins a la repetició exhausta imatges de comiats? Pel·lícules de diumenge a la tarda en les quals hi ha una tendència a l’ensucrat excessiu i gairebé diabètic. En ocasions apareixen músiques, violins, arpes celestials i tota mena de refinaments. Però res més lluny de la crua realitat. El comiat sol esdevenir silenci. A voltes curt, d’altres llarg i/o definitiu.

Qui més qui menys, tots i cadascun de nosaltres ens hem acomiadat. Transcric les sensacions que vaig anotar en aquella ocasió: “Una abraçada, dos batecs compassats, un únic respir comú. Uns ulls que es furguen en la mirada. Un gir de cent vuitanta graus, unes passes lentes que se’n van. Pensament latent: no oblidis que t’espero i no esperis que t’oblidi. Mot que no vols pronunciar, qui sap si no et farà plorar... Paraula breu, tan sols adéu”. Puc constatar que aquell dia els músics de guàrdia deurien fer vaga de braços caiguts. Ni una sola nota de violí. Vaig quedar allà palplantat i, contra tot pronòstic, el silenci-comiat esdevingué definitiu. Per detalls que donarien joc per escriure extensament, allò va ser la quadratura del cercle. I com a cercle, es va tancar in situ, en el mateix lloc on tot va començar. Peratallada, dolça amargor.

NOVÈ

Silenci Veritat

Arribats en aquest punt podríem dir que la prova del nou esdevé definitiva. Anomenem-lo, doncs, silenci-veritat. Sense cap mena de pretensió hom que no sap res de molt i molt de poc no pretén parlar ex cathedra ni afirmar sentències ni emetre judicis de valor. Arriba un punt on veus que tot o quasi tot és vague o difús. La certesa del blanc o negre es transforma amb el pas del temps en una àmplia gama de grisos. Per aquest motiu el més assenyat fora callar, restar en silenci. Deixar d’errar, senzillament. Però malauradament tots hem de conviure amb la paraula a la boca i l’oïda desperta. És per això que l’enrenou de la mentida destorba i fereix la veritat del silenci. Quan aquest destorb prové d’allà on menys ho esperes, la situació es complica exponencialment fins a l’infinit. És més, afegiré que quan indefectiblement descobreixes que allò que no t’han explicat és més important que el que has aconseguit sentir, nogensmenys fas un salt en el temps i recordes aquell silenci de les Loles del principi d’aquest relat. Però, és clar: llavors érem criatures, i l’aura de misteri era atractiva i temptadora. Avui en dia allò queda molt lluny i hem après algunes petites coses tals com que la veritat és única i irrefutable. Altra cosa és com la visqui o interpreti cadascú de nosaltres.

Potser algú faria proclames exaltades del tipus “al loro”, etc, etc. Jo tan sols he après que el silenci de la veritat és el clam grotesc de la mentida. Sense res més a dir, potser millor que calli i resti en silenci.

Calella – Estiu 2.010

“En agraïment sentidament profund a Maria Moral, qui durant tant de temps lluita contra el meu silenci trist i molt llarg”.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Blau Afòtic (música en clickar títol)

Navego.
Navego pel temporal de les paraules.

On l’embat de cada Ona
revolta la meva ànima atormentada.

Arribarà la calma
arribar a la mar Serena.


(a Tu, A.C. que et manllevo les paraules.)

jordi keerl
tot observant la mar
Estiu – 2.009

dilluns, 8 de juny del 2009

amb sort (música en clickar el títol)

Des de l’abstracte
o el real
Sincer, banal o pecat venial
què més dóna
Tant se val.

Fruit de l’esquitx
Un desig.
Tempesta, tro
en acabat la serenor.

Així, un dia qualsevol
com qui la cosa no vol.

Amb sort potser ens trobem
potser ens veiem
ens abracem
Besem

Però, només…… amb sort


jordi Keerl
(tot passejant el quisso)
Primavera-2009

dimarts, 31 de març del 2009

D. I. N. (música en clickar el títol)

Dels meus breus estudis de vessant més científica (tot i que fora més apropiat dir inacabats que no pas breus) em van ensenyar la paraula DIN. És a dir acròstic de Deutsche Industrie Normen. No perquè jo tingui una remota ascendència alemanya em fa més pes aquesta paraula. Sembla ser que en els processos industrials de fabricació s’havien d’unificar criteris i establir unes normes i estàndars de qualitat. Fou així com s’establí el que era o no era Norma. Definint doncs “Das ist Norm” (això és la Norma), què esdevingué amb un caire per dir-ho patriòticament en les DIN. Deutsche Industrie Normen, que traduït serien les Normes de la Industria Alemanya. Sembla que altres països (comentari a part els anglosaxons) potser amb més pena que glòria volgueren fer el mateix. I com diria el poeta, en aquest nostre de la pell de brau, s’elaborà la U.N.E. (Una Norma Española). No sabria dir si per Una, s’entén una de sola i singular

Malgrat els dies que vivim, on ja formem part d’Europa. Estem al capdavant dels països rics i civilitzats, parlar de la UNE, em provoca un sentiment a ranci, a certa antigor. Em fa pensar que tot i estar en el segle XXI, aquest sempre serà un país instal•lat en la picaresca tan ben narrada en els llibres de l’època.

Per altra banda, no puc dir que la meva producció literària sigui gaire extensa. Ans al contrari, és més aviat minsa. Tot i això, conscientment o inconscient el concepte de Norma, Normal, o Normalitat esdevé una petita constant. Digues-li obsessió o mania, segurament. Quelcom em fa pensar que certs conceptes es defineixen per se. Aquest podria ser el cas del concepte normal entès com allò que està d’acord a una norma establerta, que no se’n desvia, que no es separa del seu estat natural, del seu curs natural.

Però qui no ha sentit alguna vegada que les normes estan per saltar-se-les. Aleshores la definició podria saltar-se en ella mateixa. Establir-se en funció de contraposicions o afinitats. Penso doncs en termes com real, irreal, hiperrealisme, surrealisme, abstracte, extracció, ficció, imaginació i segur tants d’altres que no em venen al cap; que no per això deixarien de se més o menys vàlids.

Llegits aquest termes a cuita corrent, semblarien potser les diferents etapes d’algun artista plàstic de renom. La meva aproximació a l’art ha estat tan sols tangencial. Quan allò que esdevé a la realitat supera en escreix a la ficció creus viure en una mena d’etapa surrealista. Hom perd el pal de paller que suposa la normalitat. Tot resulta qüestionable. Arribat en aquest punt fas balanç tant de l’interior com de l’exterior. Cerques algun punt de partida sòlid, vàlid, ferm on aixoplugar-te del teu més profund desconeixement i/o ignorància absoluts. Si la teoria del 2+2=4 trontolla segons alguns corrents matemàtics, trobar quelcom axiomàtic i dogmatiu esdevindrà tasca difícil.

Per on començar? Pel meu propi interior, on fa anys que em qüestiono tot i més. O millor fer una ullada al que ens envolta. A tot allò que en algun moment o altre ens havia semblat cert. Veig però que potser era una certesa fràgil, insignificant, meta-estable.

Així per exemple podia ser normal que qui més qui menys aquests darrers anys s’enriquís i fes calerons fàcilment. Havíem establert les bases i categories entre el primer món, el segon.... fins arribar al quart món. De sobte sorgeixen les economies emergents. El primer món es converteix en una maquinària vetusta i decadent. Quan tots érem rics, massa rics i tot; ara de sobte creix el pànic. Tots pobres, massa pobres. Potser baixarem de categoria, ensorrant tota la cadena un xic més avall. On quedaran la gent del quart món..... a l’inframón potser.....? No en sé cap de resposta jo. Tot plegat resulta força complicat i estrany. Però quanta gent no voldria avui encara plorar amb els nostres ulls. (Sí, aquests ulls que ens freguem atònits sense entendre massa bé el què de les coses).

Com deia, mirava a l’entorn. Als propers i a la societat en general i veia com hem fet o pres per normals situacions surrealistes. Tota mena de matances, desgràcies humanes, violència de gènere, ens poden entrar convidades a casa nostra per la finestra del televisor sense que res de tot això vagi amb nosaltres. Però vet ací quan ens toquen la butxaca, de sobte tothom té a la boca paraules euribor, ibex, inflació, desacceleració, estanflació, G20, hipoteca, etc, etc, etc. La temença de l’empobriment, de baixar de categoria social,.... convertir-se en allò que hem vist fora de casa nostra.....Ningú les vol passar magres. Fàcilment hem perdut la memòria d’allà on veníem. La memòria de l’esforç, de l’estalvi, d’estrènyer-se el cinturó, valors humans inclosos; substituïts tots per la cobdícia de l’ara i aquí, quant més millor. Tot ha esdevingut de consum ràpid, d’usar i llençar a la brossa. Tant pel que fa al material com pel que fa a les relacions humanes.

Hi ha qui diu que aquesta crisi provocarà un canvi de model social. Tan de bo fos així, però pel poc que he viscut, o per pròpia condició genètica sóc força donat a l’escepticisme. Crec que aviat oblidarem què ens va dur a la crisi. En el proper cicle d’opulència, no recordarem els errors del passat immediat. La desmemòria és la condició humana més comuna. Tot quedarà arxivat en els llibres, pels pocs estudiosos disposats a estudiar un passat incert. El que és ara per ara el nostre present.

Esmentava anteriorment ja fa uns anys que em qüestiono el meu interior sense haver arribat a conclusions que puguin fer gaire servei. La mirada a l’exterior, a l’entorn social tampoc m’ha alleugerit massa més l’esperit, qui sap si fins i tot ho podria haver empitjorat. Però no ens posem en el pitjor dels casos. Conclusió: la tal anomenada civilització humana, suposa un espai de temps tan infinitesimal pel que fa a la cronologia i escala del temps universal, que es podria donar per assentat que el seu pes específic és insignificant. Antropològicament parlant som llavors només unes bestioles presumptament evolucionades. Al meu entendre bestioles més complicades o complexes, en absolut millor, pitjor o diferents.

En aquest context i entès així, és fàcil copsar el que he observat al llarg d’aquest hivern que ara abandonem. Com a bestioles que som, o sense voler faltar a ningú: bestiola que jo sóc; havia deixat de banda l’observació de l’entorn natural. El més proper, el que regeix de forma natural tot cicle vital. Les estacions.

Parlar del clima, la fred, calor, pluja, neu, vent sol etc havia esdevingut pràcticament un recurs fàcil per a trencar els silencis incòmodes de l’ascensor. Enguany aquest recurs ha deixat de ser-ho per convertir-se en tema generalitzat per a sorpresa de propis i estranys. Amb vehemència han sorgit converses convençudes de meteorologia pròpies de qui feia temps no vivia experiències reals. Un tomb, un salt, una passejada de retorn per la natura oblidada. Uns canvis d’Estacions marcats i pronunciats que per fi s’han comportat de manera NORMAL.

Per circumstàncies que ara serien llargues d’explicar i que tampoc venen al cas sóc propietari d’un endimoniat gos que fa honor al seu nom “Trasto”. Fruit d’aquest sobtat esdeveniment s’ha establert una relació d’amor-odi, on els caps de setmana i en benefici de tots dos fem les paus. Sortim a caminar, caminar, caminar. Intencionadament procuro cansar al gos. L’efecte és ben al contrari. El primer a caure rendit sóc jo mateix. Totes aquestes passejades m’han fet obrir els ulls amb una mirada primigènia bolcada de nou sobre la natura, el paisatge, els petits i insignificants detalls que podem observar per tornar a tenir la sensació que conformem part d’un tot més gran que nosaltres mateixos. Davant de semblant espectacle, som tan insignificants que només ens podem sentir humilment superats. Gest gratificant al cap de vall.

Vaig començar l’any pujant amb el “Trasto” al Castell de Sta. Caterina de Torroella de Montgrí. Després han seguit una petita col•lecció de sortides per llocs diversos, alguns de nous, alguns repetits expressament. D’aquesta manera he defugit del surrealisme on estava instal•lat, per viure la Normalitat d’un clima que aquesta temporada no ens ha fallat.

Agafo el meu petit bloc de notes i en transcric alguns petits apunts fets en diferents dates.

08/03/2009: Hi ha obvietats i certeses inqüestionables. Enguany hem tingut i tenim encara un hivern dur, extrem en alguns casos. D’aquells d’altres temps dels quals ja n’havíem oblidat el record. Això és obvi. Tanmateix donat les dates en que ens trobem podem dir que en aquest hivern ja li’n queden dos dies mal comptats. No tan sols per efectes del calendari, sinó per una evidència certa. Aquest matí he sentit cantar la Puput.

21/03/2009: Tot passejant amb el gos a la vora del rec de les figueres la veig saltironejant de branca en branca, La que fa uns dies enrere ens anunciava amb el seu cant l’arribada de la primavera, avui s’ha deixat veure. Amb la seva fina cua d’agulla, el seu llom de foc roent, les seves ales negres puntejades de pols de sucre, desplegant altivament la seva cresta punky, em saluda de manera elegant. L’anunci s’ha fet realitat. La primavera ha arribat. Indefectible en el moment just que tocava. Bon dia Srta. Puput.

Vet ací com per art de màgia quelcom ha seguit un procés normal. Benvingut sia. D.I.N. ( no confondre amb FiN.)

Jordi Keerl
Mas Pla
Primavera-09

divendres, 30 de gener del 2009

Fotografia (música en clickar el títol)

“we live together in a photograph of time”

Quan hom és donat a certs estats de melanconia i en ocasions s’aferra a un passat que no necessàriament ha de ser millor ni molt menys, contradictòriament pot fer ús de les noves tecnologies.Cercar allò que sovint ens aboquen els pensaments, sentiments, impulsos i/o sensacions.

Així doncs haig de reconèixer que Ohh Senyor he pecat fent ús de la Santíssima Trinitat dels nous temps moderns. El Pare Google, el fill Youtube i l’Esperit Sant Facebook. Per aquests camins insondables vaig topar amb una entrevista que feien a la dècada dels 70’s a un escriptor nostrat on amb finura i un cert “tansemenfotisme” arribava a la sàvia conclusió que aquells que no saben escriure, tan sols els hi queda el recurs de la ironia. No seré jo qui jutgi aquest criteri ni molt menys qui faci honor a les seves lletres catalanes o no. Des de la meva humil manera de veure les coses, la ironia no és així com sembla un recurs tan fàcil ni tan socorregut; com per donar-li caire d’escriptura banal i mal construïda. Senzill fora caure en la grolleria basta, planera i de poc significat.

Fet aquest preàmbul no sé on em durà el plantejament que m’agradaria transmetre tot d’un plegat.

Ja fa un temps enrere, no excessiu, vaig passar una agradable diada amb una amiga. I vull matisar el terme amiga/amic doncs sentia recentment en un debat radiofònic que la paraula més devaluada és precisament amic / amiga, fruït de l’ús i abús del Facebook. Ningú pot tenir de sobte tants amics sorgits espontàniament com a bolets. És aquí quan pren més força i rellevància l’encertat : “Amics, Coneguts i Saludats”. Aquesta amiga (no virtual) m’explicà una anècdota familiar per a mi entranyable.

Resulta que fa uns certs anys, el matrimoni que formaven els seus vells avis es veié sotmès a la circumstància que l’espòs fou operat de cataractes. En el subseqüent postoperatori i quan li tragueren la vena dels ulls el primer comentari que féu, fou: “Estimada, com t’has arrugat” Hi ha qui ho entendrà com una ofensa cap a la seva vella bella muller de tota la vida. Altrament també ho podem entendre com un acte inconscient d’amor. Aquest senyor en el seu imaginari, el temps no havia passat per a la seva estimada. L’havia mantingut en el punt més bell del seu record com flor d’un dia que no es panseix mai. Però defugint per uns instants del romanticisme més pur. Tornant poc o molt a la realitat ni que sigui mitjançant els elements virtuals a l’ús. Quan retrobem algun antic company d’estudis al “món Facebook” (diuen que aquesta fou la primera finalitat d’aquest programari de la xarxa), qui més qui menys el primer que fa és mirar quines fotografies hi té penjades. Acte seguit amb un innocent i vanitós acte d’autoengany ens fem ressò de com ha envellit aquella persona, sense voler reconèixer la recíproca. És a dir, tots (la nova anomenada comunitat global) pensen el mateix envers nosaltres.

Arribats en aquest punt i fruit de diverses fonts diferenciades brollen en mi alguns pensaments dispersos que podrien tendir a convergir per arribar en alguna conclusió. Que sigui certa o no, ja està per veure. Però com diuen “Se non è vero......è ben trovato”.

Fent referència a la imatge que tenim de nosaltres mateixos, llegí en algun paper que hom s’autodefineix cada dia de nou en nou. Doncs si en la ment retinguéssim la nostra imatge ideal dels 20 ó dels 30 anys no ens reconeixeríem cada matí front l’espill. Per tant la percepció de la nostra imatge és dinàmica. Mentre que la percepció envers aquells que fa temps que no hem vist ha restat estàtica, aturada en l’espai-temps. Tal vegada com una “fotografia en el temps”

De la meva breu però intensa relació amb les arts plàstiques recullo una definició donada en conferència i publicada pels mitjans de publicació que deia així: “Mentre el retrat literari s’esplaia en el temps, el retrat fotogràfic, com l’artístic, capta el moment; atura el temps: # la llum escrita # “ (V.A. dixit).

Avui en dia que tot té una velocitat vertiginosa, on tot és de consum ràpid, d’usar i tirar; on el recanvi és prioritari i es reposa o substitueix qualsevol element o peça per una de nova, sense mirar d’aprofitar el vell, ni fer-ne esmena o intent de reparar-ho; aturar el temps sembla cada cop quelcom més irrisori. Fins i tot la fotografia s’ha transformat de tal manera que en ésser digital, la còpia o reproducció té poc valor. Si cal clickem un botó i ho llencem tot a la “papelera de reciclaje”

Però reprenent el fil del que em dugué a fer aquestes quatre ratlles, el comú o diferent que jo pugui tenir amb aquesta parella d’avis pot ser molt, poc o contradictori, segons com es vegi.
Diferent en l’aspecte que jo no tinc parella formal, estable i/o duradora. Malgrat alguns intents no he reeixit en aquesta difícil tasca. Aquells matrimonis sòlids que eren per tota una vida esdevenen avui prou sovint relacions consumibles, cojunturals i en cert aspecte, frugals de poc condiment ni fonament. No negaré que de les relacions que hagi pogut tenir algunes han calat més fons, han deixat certa petja..... però al cap de vall foren fugisseres com el temps.

Un tret comú amb aquells matrimonis d’encà que acabaven junts els seus dies, és el fet que un/a “ex” és per a tota la vida. Lliga més que la pròpia institució del matrimoni o si molt m’apuren encadena més que qualsevol hipoteca compartida.

Tot i això amb els pesos feixucs que tots hem carregat en alguna ocasió a les espatlles, el positiu d’aquests “intents frustrats” al mateix que l’avi de les cataractes, les imatges de les meves “ex” restaran en les meves pupiles com fotografies fixades en el temps. Seran per a mi eternament joves, en el seu punt àlgid de la bellesa. El temps s’haurà aturat i romandran constants i incorruptibles en el record de l’imaginari.

No veuré el degoteig del pas del temps, ni el seu envelliment (que no embelliment), ni el pes de la gravetat, ni “l’arruga és bella”, ni el botox, ni la silicona, ni tantes coses que tan sols són fruit del calendari..... Però seré just i no negaré la major ni la recíproca. Ningú veurà la meva decrepitud, com les meves entrades es converteixen en sortides per deixar-me en alopècic perdut. No veuran com em segueixen creixent indefectiblement nas i orelles (ja de per si de mides considerables). No veuran com em surti la corba de la felicitat i se m’eixampli el pap fins a no tenir coll, ni com se m’ompli la pell de taques i berrugues pròpies de la genètica familiar.

Així doncs per sort de tots ens haurem mantingut en una fotografia del temps. En el bell record, afortunadament. En aquest record no s’haurà produït l’antic i anomenat “tempus fugit”. Podem concloure doncs que molts de nosaltres en descobrir que el temps és efímer i amb data de caducitat descobrim una mena de frenètic “carpe diem”, sense pensar en la vellesa. Que definitivament tan sols la podem dignificar amb la bellesa dels nostres actes. Tasca d’antuvi difícil, doncs el gènere humà és tan donat a errar i malmenar.

Com deia l’escriptor, no sé si aquestes quatre ratlles hauran quedat tenyides per la ironia, espero i desitjo que no. Tan sols arribo a la conclusió certa i veritable que jo d’escriure no en sé més.


Mas Pla – Gener-2009

PD: Com tot a la vida, els pensaments venen donats per les vivències, el que ens expliquen, sentim i/o volem escoltar. Aquest escrit no s’entendria sense dos fets. La bonica història dels avis i la música, lletra i cançó de “Antony & the Johnsons” – “fistfull of love”. Pequeu tal com ho vaig fer jo i cerqueu-lo a xarxa.

Vull dedicar aquest pobre text amb gratitud plena a l’amiga Isabel Agusti i Soler. Tu amb el teu aspecte nòrdic, i que tan bé se t’escau la conjugació verbal llatina (sum, es, est, sumus, estis, sunt). És a dir en definitiva, Isabel: “Gràcies per ser i estar”.

dijous, 4 de desembre del 2008

Lluna

Ara que estem pels vols de Nadal, tornem a recordar la màgia de les coses petites i grosses. Com màgics són els tres reis i màgic fou l’estel que els guià fins al pessebre per adorar a l’Infant Jesús.

Quan jo era un nen m’explicaren la següent història referida als tres reis mags i el poder de la seva màgia. Com era possible que sabessin el que jo volia si a casa no feiem les clàssiques cues per anar a portar la carta als reis o als seus patges reals? L’explicació com és evident era màgica. Si a l’hora d’anar a dormir penjaves la carta als reis del marc de la finestra i observaves la Lluna amb totes les teves ganes, aleshores al bell mig de la fosca nit i guiat per la llum de la Lluna venia volant sobre un núvol un patge real damunt del seu camell i recollia la “carta”.

Aquesta màgia especial que recordem un cop a l’any, la tenim en alguns aspectes més propers i quotidians del que solem pensar. D’un temps ençà, potser degut al fet de madurar, vinc contemplant nit rere nit, el nostre satèl•lit. Em vinc a referir a la Lluna. Ara quan la contemplo recordo una època no molt llunyana, on la pròpia contemplació d’aquesta suposava un trasbals.

Fou una època de canvis, una època dura en certa manera. En aquesta mena d’èpoques, al menys en aquell temps, hom es refugiava en fets secundaris de la vida. Molta feina, problemes per resoldre, etc, etc. D’aquella època, recordo com de forma sobtada, mes rere mes se m’apareixia al llit el reflex de la Lluna plena. La vida corria en certa forma frenètica, sense aturador. D’alguna manera vaig conèixer una forma primigènia de mesurar el pas del temps, la Lluna.

Amb la companyia de la Lluna al capçal del meu llit, entenia com de forma inconsistent havia passat un altre mes, o per ésser més exactes 28 dies. Era l’única certesa que tenia per segur. D’altres aspectes de la vida, que encara avui desconec, se’m presentaven com enunciats irresolubles. Allò sens dubte era la revelació evident que quelcom quedava i queda encara per resoldre.

Però avui, la contemplació de la pròpia Lluna ja no la visc en absolut com un trasbals; tanmateix és quelcom molt més plaent del que hom pot suposar d’antuvi.

Segurament amb més serenor, maduresa, o una sàvia resignació davant dels fets inexplicables que ens acompanyen al llarg de la vida; avui contemplo la Lluna, i les seves fases, com la companya d’aquest camí que anem fent. I com la vida mateixa, té una cara oculta, que mai coneixerem. Clara, fosca, amb diferents matisos, la vegi o no sempre està amb mi. Per això avui visc la Lluna com un fet segur, permanent, canviant si es vol; però a la fi complaent.

Lluna, fases, 28 dies de misteri, 28 dies de certesa, 28 dies de companyia silent, 28 dies de màgia. Gràcies Lluna.

25/12/2.001 Nadal.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Cercant un lloc:

Avui en dia qui no disposa dels moderns estris anomenats navegadors, cercadors, google-maps i tants d’altres. Qui no ha fet ús en alguna ocasió d’aquestes eines.

Però retrocedim en el temps on es navegava amb sextant, o més enllà mirant els estels. Quin no es podria sentir perdut avui en dia si haguéssim de retrocedir als antics mecanismes. Però malgrat les novetats tecnològiques sempre hi haurà un lloc especial on tots i cadascun de nosaltres vol arribar algun dia.

He conegut al llarg del temps gent que volta el món incansablement, per tot arreu. Quan més lluny i exòtic millor. Amb l’afany de trobar quelcom fora del comú, allò que els deixi “tocats” en tots els sentits. I com no poder tornar per explicar-ho al seu entorn amb gran magnificència de detalls.

Haig de reconèixer que jo no sóc d’aquesta mena de persones. Per alguns dels qui procedim en certa manera de l’Empordà Petit, no ens cal voltar gaire. Qui hagi viscut un dia de tramuntana, el blau del mar, la verdor dels pins i la lluminositat tibant del cel a forma de tela a punt d’esquinçar-se ja en té gairebé prou per sentir-se a gust amb el panorama.

En un període recent de la meva vida he conegut un xic d’aprop un corrent artístic que es diu precisament “Un Lloc Especial”. Consisteix a que els artistes mostrin al públic el seu lloc especial, on cito agafant les fonts de la creadora d’aquest corrent hi tinguin: moments íntims, espais de reflexió, el quotidià, un punt de trobada, l’espai de l’artista, la simplicitat, situació còmode i familiar.

Sense ser artista ni molt menys, ni cap personatge il•lustre, podria fer un seguit de les meves localitzacions especials centrades en un espai concret. La majoria i sense desmerèixer cap altre lloc serien de l’Empordà. Fora de la frontera de l’Empordà Petit conec una pineda particular on per accedir-hi primer has de saltar la tanca metàl•lica d’entrada. La pineda en si mateix és un petit pujol molt agraït en l’època de caçar bolets. Des d’allà estan pots observar diversos campanars dels pobles veïns, el cementiri local i fins i tot els pocs camps conreats que queden avui en dia. Semblaria que la pineda fos immersa en un núvol blavós, espurnejat pels bells ratjos de les primerenques flors silvestres de la primavera. En aquest punt i si tens el goig d’estar amb la companyia adequada, és com tocar un trosset de cel. Jo ho he pogut viure afortunadament.

Tot i això seguint l’enunciat del corrent artístic contradictòriament em fa pensar que aquest lloc especial no ha de ser un espai concret, cap ubicació física. Per tal no ens caldrien cap mena d’estris moderns de localització. Aquest lloc especial esdevé un denominador comú per a totes les persones al llarg de tots els temps.

Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida: “on sóc?” i subseqüentment: d’on vinc? On vaig? Quina és la meva escomesa a la vida? Segurament són les preguntes més antigues i més desgastades de la humanitat.

Puc dir per part meva que cadascú haurà arribat a les seves pròpies conclusions. Hi ha qui s’agafa anys sabàtics per pensar-hi, altres fan la volta al món, hi haurà qui es posarà en situacions límit o extremes per trobar alguna resposta concreta. Qui més qui menys farà servir el seu mètode particular.

Com diria el cantant ara que fa 20 anys que tinc 20 anys, sortosament les coses es veuen amb més serenor. Ja no em bull la sang de manera efervescent i puc prendre distància de les coses. En definitiva relativitzar més i ser menys exigent i absolutista. Convisc amb la gamma de grisos i ja no oscil·lo entre el blanc i el negre..

És una sort arribar en aquest punt, doncs conclous que no hi ha respostes absolutes. No et preocupa ni t’angoixa el fet que no ho pots saber ni entendre tot. Arribes més o menys a l’equador de la vida i veus els encerts i els errors de la joventut. Potser alguns voldran continuar en l’eterna joventut i arribar a vells sense ser adults.

Però per més lluny que hom vulgui anar, per més remot que sigui el lloc, el que està clar que al final un no pot fugir de si mateix i en un moment o altre tots ens hem de fer preguntes i arribar a certes respostes per més que costi. Copçant la idea prèvia que no hi ha respostes certes si abans no ens hem formulat les preguntes adequades.

Un punt determinant en tota reflexió i arribada aquesta edat, hom pren consciència que el viatge s’acaba. Per dir-ho ras i curt, que arriba la mort. Per alguns això els neguiteja i de cop han de fer milers d’activitats frenèticament.
Jo em conformo en omplir el temps que em quedi dignament. Que quan pugui mirar enrere em pugui sentir mitjanament satisfet i que no hagi fet massa mal a gaire gent. Sé que no és una tasca fàcil doncs la pròpia condició humana ens fa errar contínuament.

Ja des d’aquest moment demano perdó pels errors comesos i pels qui hagi pogut ofendre. Excusar-me d’antuvi per tots els errors que seguiré cometent d’aquí al final. Pot sonar a vana excusa, però el propòsit d’esmena hom el té après. Altra cosa és reeixir en la tasca.

Però el gran èxit de tot plegat no és trobar un lloc especial concret, ni molts, ni diversos. Perquè l’èxit és estar bé a qualsevol lloc i això tan sols s’aconsegueix quan hom està bé amb si mateix. Podríem dir que el lloc especial és la nostra ànima asserenada i en pau amb ella mateixa. A partir d’aquí tot al nostre voltant serà especial, doncs ja no tindrem el neguit de cercar o trobar res concret. Ans al contrari serem nosaltres mateixos que ens oferirem per fer especial cada situació, cada petit detall, sense esperar res a canvi. Senzillament la definició més bàsica de l’amor: donar sense esperar res a canvi.
Podem concloure doncs que l’amor que oferim, donem a d’altri farà que tots i cadascun dels llocs siguin especials.

A Fiona Morrison
Amb afecte
Jordi Keerl

Mas Pla - Tardor 2.008