Lluna

Ara que estem pels vols de Nadal, tornem a recordar la màgia de les coses petites i grosses. Com màgics són els tres reis i màgic fou l’estel que els guià fins al pessebre per adorar a l’Infant Jesús.

Quan jo era un nen m’explicaren la següent història referida als tres reis mags i el poder de la seva màgia. Com era possible que sabessin el que jo volia si a casa no feiem les clàssiques cues per anar a portar la carta als reis o als seus patges reals? L’explicació com és evident era màgica. Si a l’hora d’anar a dormir penjaves la carta als reis del marc de la finestra i observaves la Lluna amb totes les teves ganes, aleshores al bell mig de la fosca nit i guiat per la llum de la Lluna venia volant sobre un núvol un patge real damunt del seu camell i recollia la “carta”.

Aquesta màgia especial que recordem un cop a l’any, la tenim en alguns aspectes més propers i quotidians del que solem pensar. D’un temps ençà, potser degut al fet de madurar, vinc contemplant nit rere nit, el nostre satèl•lit. Em vinc a referir a la Lluna. Ara quan la contemplo recordo una època no molt llunyana, on la pròpia contemplació d’aquesta suposava un trasbals.

Fou una època de canvis, una època dura en certa manera. En aquesta mena d’èpoques, al menys en aquell temps, hom es refugiava en fets secundaris de la vida. Molta feina, problemes per resoldre, etc, etc. D’aquella època, recordo com de forma sobtada, mes rere mes se m’apareixia al llit el reflex de la Lluna plena. La vida corria en certa forma frenètica, sense aturador. D’alguna manera vaig conèixer una forma primigènia de mesurar el pas del temps, la Lluna.

Amb la companyia de la Lluna al capçal del meu llit, entenia com de forma inconsistent havia passat un altre mes, o per ésser més exactes 28 dies. Era l’única certesa que tenia per segur. D’altres aspectes de la vida, que encara avui desconec, se’m presentaven com enunciats irresolubles. Allò sens dubte era la revelació evident que quelcom quedava i queda encara per resoldre.

Però avui, la contemplació de la pròpia Lluna ja no la visc en absolut com un trasbals; tanmateix és quelcom molt més plaent del que hom pot suposar d’antuvi.

Segurament amb més serenor, maduresa, o una sàvia resignació davant dels fets inexplicables que ens acompanyen al llarg de la vida; avui contemplo la Lluna, i les seves fases, com la companya d’aquest camí que anem fent. I com la vida mateixa, té una cara oculta, que mai coneixerem. Clara, fosca, amb diferents matisos, la vegi o no sempre està amb mi. Per això avui visc la Lluna com un fet segur, permanent, canviant si es vol; però a la fi complaent.

Lluna, fases, 28 dies de misteri, 28 dies de certesa, 28 dies de companyia silent, 28 dies de màgia. Gràcies Lluna.

25/12/2.001 Nadal.