Cercant un lloc:

Avui en dia qui no disposa dels moderns estris anomenats navegadors, cercadors, google-maps i tants d’altres. Qui no ha fet ús en alguna ocasió d’aquestes eines.

Però retrocedim en el temps on es navegava amb sextant, o més enllà mirant els estels. Quin no es podria sentir perdut avui en dia si haguéssim de retrocedir als antics mecanismes. Però malgrat les novetats tecnològiques sempre hi haurà un lloc especial on tots i cadascun de nosaltres vol arribar algun dia.

He conegut al llarg del temps gent que volta el món incansablement, per tot arreu. Quan més lluny i exòtic millor. Amb l’afany de trobar quelcom fora del comú, allò que els deixi “tocats” en tots els sentits. I com no poder tornar per explicar-ho al seu entorn amb gran magnificència de detalls.

Haig de reconèixer que jo no sóc d’aquesta mena de persones. Per alguns dels qui procedim en certa manera de l’Empordà Petit, no ens cal voltar gaire. Qui hagi viscut un dia de tramuntana, el blau del mar, la verdor dels pins i la lluminositat tibant del cel a forma de tela a punt d’esquinçar-se ja en té gairebé prou per sentir-se a gust amb el panorama.

En un període recent de la meva vida he conegut un xic d’aprop un corrent artístic que es diu precisament “Un Lloc Especial”. Consisteix a que els artistes mostrin al públic el seu lloc especial, on cito agafant les fonts de la creadora d’aquest corrent hi tinguin: moments íntims, espais de reflexió, el quotidià, un punt de trobada, l’espai de l’artista, la simplicitat, situació còmode i familiar.

Sense ser artista ni molt menys, ni cap personatge il•lustre, podria fer un seguit de les meves localitzacions especials centrades en un espai concret. La majoria i sense desmerèixer cap altre lloc serien de l’Empordà. Fora de la frontera de l’Empordà Petit conec una pineda particular on per accedir-hi primer has de saltar la tanca metàl•lica d’entrada. La pineda en si mateix és un petit pujol molt agraït en l’època de caçar bolets. Des d’allà estan pots observar diversos campanars dels pobles veïns, el cementiri local i fins i tot els pocs camps conreats que queden avui en dia. Semblaria que la pineda fos immersa en un núvol blavós, espurnejat pels bells ratjos de les primerenques flors silvestres de la primavera. En aquest punt i si tens el goig d’estar amb la companyia adequada, és com tocar un trosset de cel. Jo ho he pogut viure afortunadament.

Tot i això seguint l’enunciat del corrent artístic contradictòriament em fa pensar que aquest lloc especial no ha de ser un espai concret, cap ubicació física. Per tal no ens caldrien cap mena d’estris moderns de localització. Aquest lloc especial esdevé un denominador comú per a totes les persones al llarg de tots els temps.

Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida: “on sóc?” i subseqüentment: d’on vinc? On vaig? Quina és la meva escomesa a la vida? Segurament són les preguntes més antigues i més desgastades de la humanitat.

Puc dir per part meva que cadascú haurà arribat a les seves pròpies conclusions. Hi ha qui s’agafa anys sabàtics per pensar-hi, altres fan la volta al món, hi haurà qui es posarà en situacions límit o extremes per trobar alguna resposta concreta. Qui més qui menys farà servir el seu mètode particular.

Com diria el cantant ara que fa 20 anys que tinc 20 anys, sortosament les coses es veuen amb més serenor. Ja no em bull la sang de manera efervescent i puc prendre distància de les coses. En definitiva relativitzar més i ser menys exigent i absolutista. Convisc amb la gamma de grisos i ja no oscil·lo entre el blanc i el negre..

És una sort arribar en aquest punt, doncs conclous que no hi ha respostes absolutes. No et preocupa ni t’angoixa el fet que no ho pots saber ni entendre tot. Arribes més o menys a l’equador de la vida i veus els encerts i els errors de la joventut. Potser alguns voldran continuar en l’eterna joventut i arribar a vells sense ser adults.

Però per més lluny que hom vulgui anar, per més remot que sigui el lloc, el que està clar que al final un no pot fugir de si mateix i en un moment o altre tots ens hem de fer preguntes i arribar a certes respostes per més que costi. Copçant la idea prèvia que no hi ha respostes certes si abans no ens hem formulat les preguntes adequades.

Un punt determinant en tota reflexió i arribada aquesta edat, hom pren consciència que el viatge s’acaba. Per dir-ho ras i curt, que arriba la mort. Per alguns això els neguiteja i de cop han de fer milers d’activitats frenèticament.
Jo em conformo en omplir el temps que em quedi dignament. Que quan pugui mirar enrere em pugui sentir mitjanament satisfet i que no hagi fet massa mal a gaire gent. Sé que no és una tasca fàcil doncs la pròpia condició humana ens fa errar contínuament.

Ja des d’aquest moment demano perdó pels errors comesos i pels qui hagi pogut ofendre. Excusar-me d’antuvi per tots els errors que seguiré cometent d’aquí al final. Pot sonar a vana excusa, però el propòsit d’esmena hom el té après. Altra cosa és reeixir en la tasca.

Però el gran èxit de tot plegat no és trobar un lloc especial concret, ni molts, ni diversos. Perquè l’èxit és estar bé a qualsevol lloc i això tan sols s’aconsegueix quan hom està bé amb si mateix. Podríem dir que el lloc especial és la nostra ànima asserenada i en pau amb ella mateixa. A partir d’aquí tot al nostre voltant serà especial, doncs ja no tindrem el neguit de cercar o trobar res concret. Ans al contrari serem nosaltres mateixos que ens oferirem per fer especial cada situació, cada petit detall, sense esperar res a canvi. Senzillament la definició més bàsica de l’amor: donar sense esperar res a canvi.
Podem concloure doncs que l’amor que oferim, donem a d’altri farà que tots i cadascun dels llocs siguin especials.

A Fiona Morrison
Amb afecte
Jordi Keerl

Mas Pla - Tardor 2.008